Dissabte 15 de setembre, 2007
El dissabte en Pere ens va convidar a casa seva a parlar. Érem l´Assis, un noi que també ha vingut a veure’l, i jo. La casa d´en Pere, brilla per la seva austeritat i la seva senzillesa. Ahir m’explicaven que fa anys que viu en la mateixa casa, després de canviar quatre vegades, de la tercera a la quarta va canviar, perquè la casa li semblava massa ostentosa.
Ell sempre ha dit que volia viure com els pobres i així és, és una caseta, amb forces habitacions, amb un pati a darrera, que és on està la major part del temps en Pere, per combatre la calor. Com anècdota ens deien que fins fa quatre anys no tenia nevera, i no la volia, perquè deia que la gent pobre no en tenia, fins que li van provar que tothom tenia nevera, llavors en va admetre una d’usada. La televisió igual, fins fa un parell d’anys que no tenia TV. Fins i tot quan li porten roba ha de ser sempre de segona mà. No té res de més, perquè diu, no em fa falta.
Bé doncs, quan varem arribar ens va fer asseure el pati en dues cadires i de seguida ens va començar a explicar les seves vivències a Sao Felix. Ens deia que els inicis el govern de la dictadura el titllava de guerriller comunista, era una persona no en grata a la zona i com ja sabeu va estar amenaçat de mort vàries vegades. Fins i tot van assassinar un company just el costat seu, pensant-se que era ell, però té una aparença tan fràgil que els de l’exèrcit no van pensar que fos ell.
El manifest contra els latifundistes
Ens va explicar tot el què va fer en aquella època pel poble, sempre traient-se mèrits, amb una humilitat impressionant i sempre parlant en plural. Ell diu que el que han aconseguit a la Prelazia (el bisbat) ha estat augmentar la consciència social. Durant tots aquests anys ha lluitat pels drets dels més dèbils, han esta com un gran sindicat pels pobres. Tothom que necessitava ajuda, acudia a ell. Encara ara, acudeixen a ell, però ara ell ja és gran i està malalt i la gent del seu entorn està una mica preocupada perquè diuen que ara ja li toca descansar i fer les coses que més li agraden com escriure. Però no pot, la casa sempre està oberta a tothom. També vam parlar del moviment social que hi ha hagut a tota llatinoamerica durant tot aquest temps, un moviment d’esquerres, recolzat per una església d’esquerres. Els famosos teòlegs de l’alliberació.
En Lula
Una altra cosa que em va cridar l’atenció, és que mig rient va dir que perquè un govern funcioni, hi ha d’haver-hi una democràcia dictatorial, no pot haver-hi una liberalització de tot sinó que el govern ha de tenir un control fort en determinades coses i no ser gens permissiu. Referent al problema de la globalització, ell està a favor d’una Globalització Local. Es a dir que cadascú des de casa seva, des de cada barri, des de cada poblet ha de fer les coses ben fetes i llavors la suma de tot serà una bona globalització, serà equitativa per tot i lluny del imperialisme que ens volen imposar. Està totalment en contra del sistema capitalista, perquè només pertany al 20% de la població. Va dir una frase que resumeix el que us explico: Una cosa és acceptar el mercat(capitalisme) i l’altra és fer del món un mercat.
El monocultiu i les queimadas
Parlant sobre els pobles pobres i el paper que el primer món havia de fer, ell ens deia, els hi hem de donar peix o ensenyar-los a pescar? Les dues coses es contestava ell i a més els hem d´ajudar a conquerir el riu.
La persona
Vam anar parlant d’altres temes, però a part de la cultura, la intel·ligència i el compromís que té en Pere, voldria ressaltar, sobretot la seva humanitat, la seva senzillesa i humilitat.
Tothom se sent a gust el seu costat, et toca, et mira els ulls, és molt expressiu. Tot i les experiències viscudes i el ressò internacional que té la seva figura, és una persona tan però tan accessible, et sents bé el seu costat, és molt pròxim, el tracte de tu a tu es per a tothom igual, sigui un ministre o sigui un camperol ens deien. Ah i a més té un sentit del humor admirable.
A més tot i la seva edat i la seva salut, transmet una energia i unes ganes de fer coses inusual.Suposo que és això el que el fa tan gran, ha fet moltes coses pel poble, però el que el fa gran és la seva persona.
Sao Félix d´Araguaia
Sao Félix és un poble enmig d´enlloc. El poble es va fundar fa uns 80 anys, quan arribaren gent del nord-est fugint de la sequera i fundaren el poble a la ribera del riu Araguaia, just davant de la illa do Bananal, l’illa fluvial més gran del món i territori en aquella època dels indis Karajà i Tapirape.
El poble actual té uns 7000 habitants, deu vegades més de quan en Pere va arribar i fins i tot ara té alguns carrers asfaltats, varis comerços i bancs
. És un poble molt tranquil, que fa molta calor i que el fum de les cremades augmenta encara més aquesta sensació de xafogor. A les hores centrals del dia, no corre ningú pels carrers, hi ha tanta, tanta tranquil·litat que em sento intranquil.
El lloc de més ambient, si se’n pot dir així, és al passeig a la ribera de l´Araguaia, un riu que té uns 2600 Km d’allargada. A Sao Félix hi ha molta gent que "treballa" a l’administració i també alguns fazendeiros( persones riques amb extensions incalculables de terreny, amb qui en Pere ha tingut i continua tenint problemes). La gent es mou amb cotxe, amb moto, tots amb el casc reglamentari o amb bicicleta, val a dir que la freqüència de pedalada és d’una pedalada cada 10 segons. Tot es fa lent (devagar).
Avui dia no hi ha inseguretat, cosa que fa 10 anys era tot el contrari amb moltes baralles i molts morts quasi sempre per problemes amb la terra. Això s´ha anat reduint moltíssim sobretot gràcies el treball de la Prelazia d’en Pere.
Una abraçada, recorda que potser ens hauríem de prendre la vida més http://www.xinoxano.eu/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada