Què deu pensar un indígena?
És una pregunta que m´he fet des del primer viatge que vaig fer a l´Amazones fa dos
anys. Veus els indis deambulant pels carrers d´algun poble, com perduts, ningú se´ls
mira, és com si no existissin, a vegades penso que ja coneixen el seu destí i
s´esperen pacientment a què arribi.
Com els escejas a Bolívia, un poble indígena que vivia a les riberes dels rius de la
zona amazònica al nord de Bolívia. Intercanviaven productes amb les embarcacions que
s´acostaven a les seves riberes, cultivaven i caçaven, tenien una vida tranquil-la
amb contacte amb el món "civilitzat"
Vivien en bones terres i estaven situats estratègicament pel transport fluvial. Aixó
no passà desapercebut pels no indis i aquests s´anaren instal-lant en les poblacions
indígenes, buscant està clar una millor vida. Passà el què passa sempre, els indis
no s´habituaren a uns canvis tan ràpids, de seguida foren marginats i finalment van
ser expulsats dels seus propis territoris.
Ara els escejas mal viuen en barraques fetes amb bosses de plàstic, mendigant i
recollint basura.
A Riberalta hi ha dues barraques dels escejas a la ribera del riu, aprofitant que
està baix, les barraques pertanyen a una mateixa família on hi ha uns deu nens.
Cada matí m´assentava a la plaça del poble, cada dia passaven per davant meu una
nena d´uns sis anys, molt maca, anava però ben bruta i descalça. El seu davant hi
anava una velleta amb un bastó prim i llarg que li servia de suport. Les dues eren
escejas i era curiós veure-les deambular pel poble sense dir-se res.
Vaig seguir-les una estona i em vaig preguntar que debia pensar la velleta durant
aquell trajecte.
- Estic cansada, m´asseuré una mica. Les meves cames ja no són el què eren. On està
la nena, està aquí asseguda. Mira hi ha un paio sense cabells que ens està seguint,
estarà malalt que no tingui cabells, se´l veu ben alimentat.
Som-hi una mica més. Aquest lloc està ple de televisors, m´agradaria tenir-ne un,
però on vivim no podríem conectar-lo. Si encara visquessim el nostre poble, allà el
final teníem llum, no sé perquè vàrem marxar.
I la nena, em segueix, pobreta, a veure quin futur li espera a ella, jo ja soc
vella, però a ella encara li queda molt camí.
Seria millor que anés selva endins amb la seva família i cultivés mandioca, patates,
mongetes com feiem abans, abans vivíem bé, teníem de tot, fins que vàren arribar
aquests, nosaltres els vàrem acollir i ara ells ens ignoren.
On és la nena? Què fan aquells mocosos? fa cara d´asustada, li volen prendre els
mangos, jo m´assento estic cansada.
Aquest encara ens segueix, ha fet fora els nens. Vull arribar a casa. Va som-hi.
Aquí està ple de menjar i nosaltres no tenim res, recolliré aquests trossos de peix
i fruita que hi ha per aquí terra, perquè si ens hem de refiar d´aquell barrut, està
tot el dia jaient i bevent, no va ni a pescar, sort de la meva filla que ens cuida a
tots i aconsegueix alguna cosa, no sé d´on treu forces. Ja arribem.
Quin món tan estrany aquest, enyoro les nostres terres, allà no passàvem fam, no sé
perquè no hi tornem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada