Episodi 1, Comença el viatge

Dilluns 10 setembre 2007

Mato Grosso


Avui he començat un nou viatge i un nou projecte. El viatge és al Mato Grosso a Brasil i l’objectiu principal del viatge es conèixer en Pere Casaldàliga, amb aquesta visita comença el meu nou projecte: “Trobant Bones persones”.




Un país: Brasil



Les excuses que he trobat per anar-me’n a Brasil, han estat vàries: un país amb una gent encantadora, la possibilitat de tornar a l’Amazones, conèixer una mica més el moviment dels sense terra, els indis de la regió com els xavante, els karaja o be els tapirapé. Però sobretot el què m’ha fet decidir tornar cap aquests llocs inhòspits i difícils per l’home, ha estat la possibilitat de visitar en Pere Casaldàliga a Sao Fèlix d’Araguaia.

Una persona: Pere Casaldàliga

Una persona que ha viscut més de 40 anys en aquesta remota regió, intentant ajudar els més desfavorits de la zona, intentant que la gent amb pocs recursos puguin tenir una vida digne, defensant-los dels latifundistes, lluitant també per la causa indígena, ajudant-los en la seva integració i aconseguint que alguns d’ells poguessin retornar a les seves terres. Ha fet tot això jugant-se moltes vegades la vida, i sempre pels altres. Ara en Pere Casaldàliga, es gran i està malalt, però ni que sigui cinc minuts m’agradaria poder parlar amb ell.


Una abraçada

Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xinoxano.eu


Episodi 2, Brasília – Goiana – Sant Felix d’Araguaia

Dilluns 10 de setembre, Brasília


Dilluns aterro a Brasília, la capital brasilera. És una ciutat molt jove, de fet fou fundada fa uns 40 anys, dissenyada del no res per esdevenir la capital de Brasil. A vista d’ocell té forma d’avió. El fuselatge va d’est a oest i les ales son una al sud i l’altra al nord. Es féu d’aquesta manera perquè Brasília té un clima molt sec i a l’est on hi ha "la cabina de l’avió" hi ha un gran llac de manera que el vent que sol venir de l’est passa pel llac abans d’arribar a la ciutat i així la humidifica. A més les ales tenen certa inclinació cap el fuselatge i el fuselatge també fa pendent cap a l’est, d’aquesta manera quan plou tota l’aigua va a parar el llac.

La ciutat té grans avingudes però no està pensada per caminar-hi perquè els llocs són molt distants.La gent que hi ha en aquesta ciutat, no resideix d’aquí. Prové de tot el Brasil i sol ser gent benestant que treballa pel govern o en alguna de les nombroses administracions que hi ha. La majoria són de raça blanca ben encorbatats i una mica estirats. No semblen brasilers. Parlant amb algunes persones, he trobat que ningú li agrada la ciutat, tots estan com "saudade" dels llocs on provenen, però la feina és la feina, i en aquesta ciutat es treballa.

L’Alain

Alain és un noi de 21 anys, és un noi gai de Belem que busca “novio”, si és espanyol millor, diu. Treballa de recepcionista a la posada de Brasília i cobra 200 Euros el mes. Com molts joves va anar fins a Brasília per estudiar dret, ja que a Brasília hi ha la universitat de dret més important de Brasil. Però com molts brasilers que han emigrat, una vegada arriben el lloc desitjat els seus desitjos es transformen en maldecaps, llavors s´han de prendre en el millor dels casos una aspirina, que els alleugi el dolor del fracàs i els mantingui l’esperança de tirar endavant.

A Brasília no es veuen tantes penúries com a Rio de Janeiro, però si que hi ha gent que els costa molt arribar a final de més, com l´Alain que de moment, amb la seva aspirina de 200 Euros no en té prou per poder estudiar i tampoc té temps per fer-ho, ja que treballa un mínim de 72 hores setmanals. De moment però els seus somnis continuen intactes. Que tinguis sort!

Com que Brasília no val massa la pena, avui mateix dimecres he agafat el bus fins a Goiana on estic ara.

Dimecres 12 de setembre, Goiana


El viatge de Brasil a Goiana, la capital de l’estat de Goias, ha durat tres hores i la major part del temps me l’he passat dormint. Jo volia esta despert, però no podia, cinc minuts em deia a mi mateix i es convertien en 30 minuts. Però entre becaina i becaina he pogut constatar el que ja m’havien explicat. La major part del bosc ha desaparegut, justament ahir vaig llegir en un jornal “brasileiro” que el 70% da mata (del bosc) de la zona s’ha convertit en pastures, i que si la cosa continua igual en pocs anys només quedaran els boscos de les reserves nacionals.

Goiana ja sembla una ciutat brasilera, hi ha gent pel carrer sense massa pressa, homes asseguts en alguna terrassa, prenent una “cerveja” mentre es repassen totes les dones, que passen totes estofades caminant amb unes plataformes de ben bé un pam d’altura, tot és més tranquil, "devagazinho", xino-xano.

Demà però tindré temps per dormir i somiar el que faci falta, perquè agafaré el bus fins a Sao Felix d´Araguaia, on viu en Pere Casaldàliga, 24 hores de trajecte. A veure amb què em trobo quan arribi allà.

Dissabte 15 de setembre, Sant Felix d'Araguaia

Ja estic a Sao Felix de Araguaia! He estat 21 hores de camí. La veritat però és que no se m’han fet pesades. L’autobús era còmode, el paisatge monòton i la companyia entretinguda. Només pujar el bus, he conegut la Telma (l’amiga de la Louise?). Una dona de 53 anys,baixeta, rosseta, nerviosa, brasilera, soltera i sense fills, "Gràcies a Déu" em digué ella.

La Telma

Resulta que la Telma va a casa en Pere també, ja es la seva cinquena vegada. Va a ordenar l’arxiu i per cuinar i també per estar amb en Pere, del qual en parla només meravelles.

La Telma es una dona que ha voltat mig món. Abans era professora i es va poder jubilar els 45 anys. Des de llavors no ha parat. Jo diria que és de bona família. Té la llengua lleugera i em confessa que ja ha perdut l’esperança de trobar l’home de la seva vida. Em diu que el seu home ideal ha de complir tres requisits.

1. Carinyós, tendre, comprensiu.
2. Ha de ser d’esquerres, ella és del PT (Partit dels Treballadors de Lula) i ja ha anat 15 cops a Cuba, tota una revolucionària de la salsa.
3. Ha de tenir un nivell econòmic com el seu, per poder continuar viatjant.

Jo he callat mentre deia tot això i pensava si tenia tots els requisits. O Déu meu, els tenia tots, jo mut i a la gàbia. El final m´ha confessat que tenia un “novio” estranger, però només per passar l’estona, ja que no compleix ni el primer ni el segon requisit.

Dom Leonardo

Bé a la parada de Barra do Garças, ha pujat un home alt amb els cabells blancs, amb ulleres i d´un posat tot bondadós, resulta que era Dom Leonardo, l´actual bisbe i successor d´en Pere.

Durant el camí hem anat veient vàries postes i sortides de sol, no hi havia ni un núvol. El sol estava baix a l’horitzó. Era una bola vermella que s’amagava darrera les muntanyes i tornava aparèixer quan el bus pujava algun turonet. Podia mirar el sol directament, no em feia mal els ulls,.

Llavors Dom Leonardo, que és tot callat, m´ha dit que era per culpa de la "fumassa" que aquesta època de l´any hi han "muitas queimadas". La veritat és que es veu fum arreu però molt sotabosc ha estat cremat recentment i ja anteriorment els arbres que a més els van talar.

Els camps de pastura amb les seves tanques que marquen els límits són infinits i dins les vaques indies pasturen tranquil•lament. Es l´única cosa que es pot fer ja que el terreny és molt pobre i poc fèrtil, a més ara tot està molt sec. Em fa pensar una mica amb la sabana que veiem els documentals, amb grans prats d’herba seca, amb un arbre per aquí i un arbre més enllà, ja no hi ha bosc, el 85% m’han dit que ha estat cremat.

Primera visita a en Pere

A les onze del matí hem arribat a Sao Félix, amb en Leonardo i la Telma, amb una Pick-Up, hem anat fins a casa en Pere.

"És aquí" em diuen, “on?” penso jo ja que totes les cases són iguals, però no tinc temps de reaccionar que ja surt en José Maria a saludar. Es un home que juntament amb la seva dona passa llargues temporades amb en Pere, cuidant-lo ara que ja és gran.

Entrem a la casa, una casa molt simple, criden en Pere, que surt d’una habitació que no té porta, únicament una cortina, em saluda càlidament i em dóna la benvinguda. Estic emocionat.

En Pere és un home baixet, prim, poca cosa diríem, té quasi 80 anys, però està ben lúcid, se’l veu molt "vivaratxo", i de seguida fa broma amb nosaltres.

Hi ha molta gent i decideixo anar a buscar una “pousada”. M’acomiado d’ell, i em diu que "les portes estan obertes". Me’n vaig molt content.

La veritat és que les portes estan obertes, i avui he constatat que realment és una persona especial, hem xerrat més de dues hores i m´he sentit molt a gust. En el proper episodi us explicaré la xerrada, encara haig de transcriure la xerrada.

Una abraçada i bon viatge

Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xinoxano.eu.


Episodi 3, Parlant amb en Pere Casaldàliga

Dissabte 15 de setembre, 2007



El dissabte en Pere ens va convidar a casa seva a parlar. Érem l´Assis, un noi que també ha vingut a veure’l, i jo. La casa d´en Pere, brilla per la seva austeritat i la seva senzillesa. Ahir m’explicaven que fa anys que viu en la mateixa casa, després de canviar quatre vegades, de la tercera a la quarta va canviar, perquè la casa li semblava massa ostentosa.

Ell sempre ha dit que volia viure com els pobres i així és, és una caseta, amb forces habitacions, amb un pati a darrera, que és on està la major part del temps en Pere, per combatre la calor. Com anècdota ens deien que fins fa quatre anys no tenia nevera, i no la volia, perquè deia que la gent pobre no en tenia, fins que li van provar que tothom tenia nevera, llavors en va admetre una d’usada. La televisió igual, fins fa un parell d’anys que no tenia TV. Fins i tot quan li porten roba ha de ser sempre de segona mà. No té res de més, perquè diu, no em fa falta.

Bé doncs, quan varem arribar ens va fer asseure el pati en dues cadires i de seguida ens va començar a explicar les seves vivències a Sao Felix. Ens deia que els inicis el govern de la dictadura el titllava de guerriller comunista, era una persona no en grata a la zona i com ja sabeu va estar amenaçat de mort vàries vegades. Fins i tot van assassinar un company just el costat seu, pensant-se que era ell, però té una aparença tan fràgil que els de l’exèrcit no van pensar que fos ell.

El manifest contra els latifundistes

És increïble amb la naturalitat que explica les coses, i fins i tot amb sentit del humor, una de les seves grans qualitats. Ens va explicar que el manifest que ell va fer quan el van ordenar bisbe i que es carregava amb noms i cognoms els latifundistes, es va imprimir en un local clandestí i comunista, i que va arribar a Sao Felix amb un avió de l’exèrcit, amagat en un bagul on hi havia la roba de les monges que vivien a Sao Felix. Després van tirar els pamflets per tot el poble, allà en Pere va demostrar que estava del cantó del poble, va ser quasi una declaració de guerra.

Ens va explicar tot el què va fer en aquella època pel poble, sempre traient-se mèrits, amb una humilitat impressionant i sempre parlant en plural. Ell diu que el que han aconseguit a la Prelazia (el bisbat) ha estat augmentar la consciència social. Durant tots aquests anys ha lluitat pels drets dels més dèbils, han esta com un gran sindicat pels pobres. Tothom que necessitava ajuda, acudia a ell. Encara ara, acudeixen a ell, però ara ell ja és gran i està malalt i la gent del seu entorn està una mica preocupada perquè diuen que ara ja li toca descansar i fer les coses que més li agraden com escriure. Però no pot, la casa sempre està oberta a tothom. També vam parlar del moviment social que hi ha hagut a tota llatinoamerica durant tot aquest temps, un moviment d’esquerres, recolzat per una església d’esquerres. Els famosos teòlegs de l’alliberació.

En Lula
Va prosseguir parlant d´en Lula, que coneix personalment, i ha anat dues vegades a veure’l. En Lula és del partit dels treballadors i tothom tenia moltes esperances en ell que no s´han complert. En Pere ens deia que tot i ser una persona molt intel·ligent, un cop al govern, les aliances que ha hagut de fer i la corrupció que està tan instaurada en aquest país ha fet que la cosa fracassés.

Una altra cosa que em va cridar l’atenció, és que mig rient va dir que perquè un govern funcioni, hi ha d’haver-hi una democràcia dictatorial, no pot haver-hi una liberalització de tot sinó que el govern ha de tenir un control fort en determinades coses i no ser gens permissiu. Referent al problema de la globalització, ell està a favor d’una Globalització Local. Es a dir que cadascú des de casa seva, des de cada barri, des de cada poblet ha de fer les coses ben fetes i llavors la suma de tot serà una bona globalització, serà equitativa per tot i lluny del imperialisme que ens volen imposar. Està totalment en contra del sistema capitalista, perquè només pertany al 20% de la població. Va dir una frase que resumeix el que us explico: Una cosa és acceptar el mercat(capitalisme) i l’altra és fer del món un mercat.

El monocultiu i les queimadas

Varem parlar del tema del monocultiu, que ha arrasat boscos i pastures, per fer plantacions de soja i ara per la canya de sucre, per fer biodiesel. Ens va mencionar en José Martí, el ideòleg cubà, que deia una cosa així "Un paí con monocultivo, compai, e um pai perdidoo". Tenen més plagues, necessiten menys mà d’obra, s’empobreix la terra...

Parlant sobre els pobles pobres i el paper que el primer món havia de fer, ell ens deia, els hi hem de donar peix o ensenyar-los a pescar? Les dues coses es contestava ell i a més els hem d´ajudar a conquerir el riu.

La persona

Vam anar parlant d’altres temes, però a part de la cultura, la intel·ligència i el compromís que té en Pere, voldria ressaltar, sobretot la seva humanitat, la seva senzillesa i humilitat.

Tothom se sent a gust el seu costat, et toca, et mira els ulls, és molt expressiu. Tot i les experiències viscudes i el ressò internacional que té la seva figura, és una persona tan però tan accessible, et sents bé el seu costat, és molt pròxim, el tracte de tu a tu es per a tothom igual, sigui un ministre o sigui un camperol ens deien. Ah i a més té un sentit del humor admirable.

A més tot i la seva edat i la seva salut, transmet una energia i unes ganes de fer coses inusual.Suposo que és això el que el fa tan gran, ha fet moltes coses pel poble, però el que el fa gran és la seva persona.

Sao Félix d´Araguaia

Sao Félix és un poble enmig d´enlloc. El poble es va fundar fa uns 80 anys, quan arribaren gent del nord-est fugint de la sequera i fundaren el poble a la ribera del riu Araguaia, just davant de la illa do Bananal, l’illa fluvial més gran del món i territori en aquella època dels indis Karajà i Tapirape.

El poble actual té uns 7000 habitants, deu vegades més de quan en Pere va arribar i fins i tot ara té alguns carrers asfaltats, varis comerços i bancs. És un poble molt tranquil, que fa molta calor i que el fum de les cremades augmenta encara més aquesta sensació de xafogor. A les hores centrals del dia, no corre ningú pels carrers, hi ha tanta, tanta tranquil·litat que em sento intranquil.

El lloc de més ambient, si se’n pot dir així, és al passeig a la ribera de l´Araguaia, un riu que té uns 2600 Km d’allargada. A Sao Félix hi ha molta gent que "treballa" a l’administració i també alguns fazendeiros( persones riques amb extensions incalculables de terreny, amb qui en Pere ha tingut i continua tenint problemes). La gent es mou amb cotxe, amb moto, tots amb el casc reglamentari o amb bicicleta, val a dir que la freqüència de pedalada és d’una pedalada cada 10 segons. Tot es fa lent (devagar).

Avui dia no hi ha inseguretat, cosa que fa 10 anys era tot el contrari amb moltes baralles i molts morts quasi sempre per problemes amb la terra. Això s´ha anat reduint moltíssim sobretot gràcies el treball de la Prelazia d’en Pere.


Una abraçada, recorda que potser ens hauríem de prendre la vida més http://www.xinoxano.eu/


Episodi 4, segona xerrada Pere Casaldàliga

Dissabte 29 de setembre 2007

Segona Xerrada

Arribem a casa seva ens saluda molt carinyosament i deixa anar alguna broma. Té un sentit del humor extraordinari i es riu molt d´ell mateix. Ens fa entrar a un patí que té el darrera de la senzilla casa, on s’està més fresquet i ens asseiem el seu voltant.

Comença a parlar. La conversa amb en Pere, com sempre és molt maca. És un pou de saviduria i lo maco és la intensitat amb la que explica les coses. No li costa gens parlar, ell mateix es va estirant de la llengua, és com una conferència, amb temes diversos.

Aquesta vegada el tema principal ha estat la religió, però com us deia els temes van i venen. La conversa ha estat en castellà, perquè hi havia una parella de Ciudad Real que ha vingut a passar la lluna de mel aquí a Sao Felix, es veu que no és la primera vegada que passa això.

La Religió

Ha començat a explicar que la religió aquí únicament s’hauria de preocupar de salvar vides i salvar pobles. La religió forma part de la cultura d´un poble, així que els capellans no han de venir a evangelitzar sinó que la religió ha d’ésser lliure, respectuosa, no ha d’exigir res a ningú, i ha de defensar els drets dels pobles.

Diàleg interreligiós

Sempre és bo que hi hagi un intercanvi inter-religiós entre els pobles. "Jo rebo i dono, tu reps i dones". Les religions són l’ànima d´una cultura. Si es perd o es força a perdre una religió aleshores els pobles perden els seus referents i perden la seva cultura per tant no es tracte d’evangelitzar sinó d’ajudar. En Pere creu que totes les religions són vertaderes perquè totes tenen coses vertaderes, però també que totes les religions són falses, perquè tenen moltes coses que estan equivocades. Hem d’ésser oberts a totes les religions i acceptar que la nostra no és la perfecta, però és la que forma part de la nostra cultura.

Segons en Pere hi ha tres tipus de religions: Les religions lligades a la natura, com la dels indígenes, o be la dels negres; les religions que treballen més al interior, més místiques, que serien les asiàtiques; i les religions més històriques com la judaica - cristiana. Segons en Pere és important que hi hagi un diàleg interreligiós perque totes les religions evolucionin i puguin ajudar a la humanitat a tirar endavant.

També ens ha remarcat que s’han de relativitzar certes coses i absolutitzar-ne d’altres. Per exemple: la fe s’ha de relativitzar, d’aquesta manera acceptarem la fe dels altres pobles. Hem de tenir una identitat, clara, ferma i conseqüent i acceptar que els altres també tenen una identitat clara, ferma i conseqüent.

La Religió i la Ciència

Ha continuat dient que no es pot demostrar científicament l’existència de Déu, però tampoc la no existència. El problema que va tenir l’església és que es va oposar aferrissadament al modernisme durant el segle de les llums i això va fer que molts científics s’allunyessin de l’església. Ara sembla que hi ha més diàleg. Els científics cada vegada són menys dogmàtics, abans la ciència era matemàtica i ara és més hipotètica. El final ha dit que en termes religiosos, la última paraula és el misteri.

El sentit de la vida.

Després que vingués vàries persones a veure’l hem continuat parlant de com es pot trobar sentit a la vida, sobretot si comparem el primer amb el tercer món. Ell ens ha dit que a qualsevol lloc de la terra, l’home s’hauria de realitzar. Ara be, hi ha llocs on es més difícil esdevenir un ésser humà lliure, tranquil i feliç a causa de tot el què rodeja a les persones d’aquell lloc (no tenir terres, tenir fam, infermetats) i d’altres llocs on més fàcil però a la vegada costa més de valorar-ho. El primer món el què no sabem és valorar el què tenim.

Després ens ha explicat una anècdota que he trobat genial. Ens deia que fa anys a Paris hi havia faveles i un capellà que treballava amb aquesta gent pobre va fer col•locar un escrit a l’entrada del barri que deia: "Aquí no es poden complir els deu manaments", perquè la gent pobre del barri a vegades tenia la necessitat de robar, inclús de matar. En Pere dona la culpa de la violència a diferents ciutats del món a el paro, canonitzat pel capitalisme, ja que constantment volem més, no en tenim prou.

A ell l’han titllat vàries vegades de comunista però ell diu que quan parles dels pobres et diuen que ets un sant i quan anomenes les causes de la pobresa et diuen que ets un comunista.

Les qualitats per ser una bona persona

Després d´un silenci, he aprofitat per preguntar-li sobre les qualitat que ha de tenir una bona persona i sense pensar-s’ho gens ha contestat.

Són tres coses:
1.- La Coherència. sigui quina sigui la teva fe. Estiguis casat, o solter. Sigui quina sigui la teva professió una persona ha de ser coherent. En paraules evangèliques seria practicar la veritat, inclús és el què el poble demana els seus líders, tan religiosos com civils, i de fet es el que els nens demanen als seus pares.
2.- La Comprensió. Si jo soc coherent i visc la meva identitat, però haig de respectar, acollir, tenir un gran sentit del respecte, de l´acollida, de la comprensió, i del pluralisme.
3.- L’ esperança. Potser es una paraula molt cristiana però també es podria dir: optimisme vital. En varis poemes diu " Ens ho poden treure tot menys la fidel esperança".

Llavors ens ha parlat d’un poeta anomenat Francesc Peguí que va escriure un poema que posa en boca de Déu i on recita que Déu va dir parlant a la humanitat:

"Jo entenc que vosaltres tingueu fe, com que la vida és tan misteriosa, és comprensible que tingueu fe, és comprensible també que tingueu, caritat, amor, ja que teniu un cor tendre i dolç, però no entenc, diu Déu, que tingueu esperança, la petita esperança tan maltractada, amb tants motius que tindríeu per no esperar.

Un poema espantós però bonic a la vegada, deia en Pere.

El Capitalisme

Després d’una altra parada, degut a que uns sense terra han vingut a demanar-li alguna cosa, ha continuat dient que segurament les dues paraules que segurament ell ha utilitzat més han estat esperança i terra. Bromejant deia que si mai li fan l’autòpsia li trobaran terra el cor i el fetge. Continuant amb el tema de la terra, deia que a Brasil el problema terra és un problema d’arrel, però podria ser una solució d’arrel si es fes una bona reforma agrària i una bona reforma urbana, perquè la terra és un problema per plantar i per viure.

Llavors ha estat contundent dient que per ell és dogma de fe, que el capitalisme és pervers i no té correcció, perquè és exclusivista i acumulador. Com més abans el lucre, sotmet a les persones el lucre, nega el treball, sobretot el capitalisme neoliberal on cada vegada està tot més automatitzat. Per tant, cada vegada hi ha menys treball, llavors afegia que a Brasil diuen "Feliç aquell que és explotat, perquè almenys treballa" Ha acabat la conversa dient, una cosa que ja sabem tots, que és el major bé que tenim és la vida.

Anb en Pere hem acabat la conversa aquí i hem quedat un altre dia. Ara us vull explicar qui son els Sense Terra i sobretot qui és en Djalmai.

Els Sense Terra i en Djalma

A Sao Felix hi ha unes 50 persones que en representació d’unes 500 estan reclamant unes terres que fa més de cinc anys que estan demanant. M’explicaven que sort havien tingut de Dom Pedro (tal com anomenen aquí al Pere) perquè és una persona molt respectada a Brasil i que els està ajudant a aconseguir els papers que els permeti anar d’una vegada per totes a ocupar les terres que els hi havien estat adjudicades.

El representant més important d’aquest grup de sense terra es diu Djalmai es un home d´uns 50 anys amb el cabell i la barba blanca i amb unes mans com aspes de molí. En Djalma només ha anat tres anys a l´escola i en canvi em dóna deu voltes amb moltes coses. És un autodidacta, un filòsof de la vida.

El MST

M´explicava que el MST (el moviment dels sense terra) ja s’ha convertit com un partit polític i malgrat que tenen diners de diferents ONG que subvencionen diferents projectes aquestes millores i els repartiments d’aquesta terra és molt lent. Ell em deia que a la gent de la cúpula del MST no els interessa realment solucionar el problema perquè llavors deixarien de rebre diners i això no els interessa. Brasil!!

El què han fet ells ha estat formar un grup independent de sense terra, ja fa uns cinc anys que reclamen el què el govern els va prometre, un tros de terra. S’organitzen de la següent manera: Un grup gran de gent amb la mateixa situació es va ajuntant per demanar terres al govern formant una mena de sindicat on no hi ha un líder, sinó que les decisions les prenen sempre amb una assemblea d’un grup de persones.

La reclamació de terres ho fan a l’organisme governamental anomenat INCRA. Els sense terra han de presentar un projecte, explicant el que volen fer amb aquestes terres i si l´INCRA aprova el projecte arriba el torn de la burocràcia i el "papeleo" . Una vegada està tot aprovat i arriben els papers, els sense terra van a les terres que els pertoquen i es converteixen en posseiros, tenen terres cedides per l´INCRA i al cap de deu anys passaran a ser propietaris.

Els fazendeiros i el Biodiésel

Està clar però, que el fet de tenir terres no és la única solució, ja que no soluciona el problema de l’educació, salut, infraestructures etc... En Djalma m’explicava que moltes vegades els fazendeiros(terratinents) afavoreixen que els sense terra s’instal•lin a les seves terres. Això si, solen ser llocs molt allunyats de tot i amb una terra pobre. Amb això aconsegueixen que el govern els compri les terres per donar-les els sense terra. D’aquesta manera els fazendeiros perden unes terres inútils per ells i a més en treuen diners.

Em deia que els fazendeiros els amenacen de mort i alguna que altra vegada han matat algun posseiro perquè els han pres terres seves. També m’explicava que els fazendeiros tenen el suport dels EUA i que tenen acords d’explotació, sobretot ara amb el biodiésel.

Amb això del biodiésel, els fazendeiros estan cultivant grans extensions de canya de sucre, fins i tot lloguen les terres els posseiros per cultivar la canya, però durant tot aquest temps sangren la terra, i aquesta és inservible durant anys.

Dos tipus de persones i tres tipus d'educació

Després de tres cervesetes ben fresques a la riba de l´Araguaia, en Djalma ja m´explicava una mica la seva manera d´entendre la vida. Segons ell hi ha dos tipus de persones: els individualistes que només pensen en ells mateixos i els cooperativistes o socialistes que s’ajuden els uns els altres.

Considera que el brasil i en concret en el moviment dels sense terra hi ha molt cooperativisme però que encara n´han d´aprendre molt. Com anècdota m´explicava que un dia es van reunir en un "assentamiento" i van acordar d´ajudar-se a cultivar les terres. Un dia la terra d´un, un altre dia tots anirien a la terra d´un altre i així successivament. El què va passar és que el primer dia es van presentar tots, el segon dia ja en faltaven la meitat i el tercer dia ja només eren dos.

Com que sabia que jo soc professor, em va explicar els tres tipus d´ensenyament que segons ell existeixen.
L´innocent: Ensenyar perquè l´altre aprengui sense més.
L´astut: Ensenyar el què a tu t´interessa, ensenyar perquè llavors tu en puguis treure profit.
El Crític: El què hauríem de tenir tots. Prioritzar la capacitat d’anàlisi per saber el què ens convé i el què no.

L’amor segons en Djalma

També vam parlar de l’amor. Ell ens deia que l´amor consta de tres etapes:
La primera és l’atracció, és a dir la trobada, quan et fixes en una persona, la segona és la seducció, escoltar, parlar, mirar..La última la conquesta, quan s’aconsegueix que l’altre s’enamori de tu i tu d´ella.
També ens explicava que la passió és perillosa, es pot descontrolar i et pot acabar fent mal. En canvi l´amor vertader mai et farà mal, perquè es tracta de donar, de donar sense esperar res a canvi, això és amor. A occident segons ell, a vegades confonem el donar, perquè som molt materialistes.

Per acabar em va explicar el seu somni. Ell volia tenir unes terres per poder conrear i també poder ensenyar a conrear les terres a aquells que només saben criar bestiar, també volia conèixer diferents cultures i viure tranquil fins la seva mort.

Us he transcrit aquesta conversa, perquè és una persona sense estudis, però que ell mateix s´ha creat una filosofia de la vida, és una persona que no té res, és un sense terra, ell està tranquil, diu que seria feliç amb un tros de terra, però està tranquil, perquè tard o d’hora la tindrà. Admiro aquest tipus de gent que seria tan fàcil que no "fossin res" en canvi per ells mateixos han buscat i buscat i han anat aprenent. En Pere és molt savi, però en Djalma també.

Una abraçada i bon viatge

Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xino-xano.eu

Episodi 5, Última xerrada amb en Pere

Dissabte 6 d'Octubre 2007


Com totes les altres trobades, és un plaer parlar amb en Pere. Avui semblava més cansat i li ha costat una miqueta començar, també perquè les anades i vingudes de la gent era constant.

La confiança amb els politics

Hem parlat de Brasil i la manca de confiança que tenen els brasilers amb els seus governants, fins el punt que en una enquesta que sortia al diari reflectia que els tres òrgans principals amb que més confien els brasilers són: primer els bombers, segon l’església i tercer l’exèrcit. Això deia en Pere demostrava que el què està buscant el poble és seguretat.

Els presoners i la seva infància

Llavors hem parlat dels presoners que hi ha a Sao Felix i que fins fa ben poc en Pere anava a visitar. Ens deia una cosa que a mi algú ja m’havia explicat: si furguéssim en la vida de la gent i concretament dels presoners, podríem arribar a entendre el perquè han arribat a la presó. La majoria provenen de famílies desestructurades i amb maltractaments de petits. Sobretot el que més ens marca, segons en Pere, és la nostra infància i una infància dolenta a vegades pot portar a una persona a tenir un mal comportament a la societat.

Ens explicava que la seva infància no havia estat gens fàcil, com la majoria de nens que van viure la guerra civil, i ens explicava una anècdota personal tot rient, deia que a casa seva havien de celebrar la missa d`amagat i que posaven varis gots de vi (calze) sobre la taula per si arribaven els milicians dir-los que estaven bevent i que la feien petar.

Ell no pretén justificar el comportament dels presoners, només els vol entendre. Tot rient ha dit que com que tots tenim una genètica divina tots ens salvarem. Perquè l’infern no existeix, l`autèntic purgatori és quan tots ens haguem de posar davant de Déu, aquesta és la nostra por.

La crema de fotos del Rei

En Pablo que és un capellà que viu amb ell, i que fa poc ha tornat de Girona per veure sa mare, li explicava en Pere els incidents amb el Rei, i les escenes a on van cremar fotografies. Ells reien i reien i en feien broma de tot això. Suposo que això per ells són bajanades.

Els màrtires

També hem parlat dels màrtires que hi ha hagut durant aquests quaranta anys que ell ha estat a la Prelazia. Han estat molts ens deia, i ell sempre ha intentat que no fossin oblidats sobretot celebrant la romeria dels màrtirs que es celebra cada any el mes de juliol.

”No és el botxí qui fa el màrtir sinó la causa” o “Per ser un heroi s`ha de viure en un clima heroic” son frases que ell deia. Quan li hem demanat si ell alguna vegada ha tingut por ja que ha estat tantes vegades amenaçat de mort. Ell ens ha dit que no, que lo més important és no tenir por a la por.

En Pere ens deia que a Sao Felix ell podia tenir una vida normal, el costat del poble, lluny dels palaus on viuen els bisbes a Espanya. És un home increïble. La seva facilitat de comunicar-se i de mostrar-se carinyós amb tothom es admirable. La vitalitat que té, tot i la seva manca de salut, i el seu gran sentit del humor es impressionant. Un sentit del humor superb. Tot això i més, el converteixen en una persona pròxima i una persona especial i fa que a casa seva es respiri un ambient molt sa. La gent que hi viu i els que hi som de pas ens hi trobem molt be i sempre sorgeixen bromes divertides. Quan s’ha acomiadat ens ha dit:

"Fills meus, trieu una dona que es volguí comprometre, us ho diu el vostre avi".

Una abraçada i bon viatge

Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xinoxano.eu

Episodi 6, Fins a Porto Velho

Divendres 12 d'Octubre del 2007


Ser brasiler també té avantatges

La majoria de gent del Mato Grosso i per extensió de Brasil, tenen una vida força dura si la comparem amb la nostra. Ara bé, viure a Brasil i en concret a Sao Felix d´Araguaia, també té els seus avantatges, sempre i quan les necessitats bàsiques estiguin cobertes.

Potser per alguns de nosaltres seria el tipus de vida que ens agradaria. Hi ha molt contacte humà, la gent es coneix, es para a xerrar, s’asseuen a prendre alguna cosa. Es respira tranquil•litat, l’ambient és molt relaxat i tot va el seu ritme. El temps s’allarga el què faci falta. Si s`arriba tard a la feina, no passa res, perquè segurament el "jefe" encara no haurà arribat. Si avui no s’acaba la feina, ja s’acabarà demà. Quan vas a co
mprar alguna cosa, t`ofereixen un cafezinho i comences a xerrar i el final ja no saps que has anat a comprar. Per exemple una de les persones amb qui més m’he fet aquests dies a Sao Felix ha estat en Marxivom, el “jefe” del supermercat.

La gent viu més de cara enfora i no es queda aïllada a casa seva. N
o perden el contacte amb els veïns, sinó tot el contrari, els veïns ja són com de la família. Tots estan disposats ajudar-se. Això si, al seu ritme i sense cansar-se massa. Els nens juguen amb una roda, juguen a futbol al carrer o be van amb una bicicleta cinc talles més gran del què li correspondria, però que dominen com ningú. Els pares no estan a sobre d’ells exigint-los que es posin el casc.

Ser mare o pare és la cosa més normal del món. La gent té el que té i ja està, evidentment que voldrien més, però no s’hi encaparren, ni treballen més hores per aconseguir comprar alguna cosa.


No sé, no sé, potser m´hi quedo. Està clar que nosaltres ho tenim més fàcil, però tot i així hauríem d’aprendre d’aquesta gent, segurament els diferents costums que a nosaltres se’ns van oblidant i que quan els nostres pares no hi siguin, ningú ens ho recordarà. És evident que tenen moltes mancances, però nosaltres també en tenim.

En Pere utilitza molt un "prefix?". INTER-, interculturalitat, interintegració, interreligió, bescanviar, dialogar i aprendre per anar millorant i viure millor tots junts. Intentar defugir de la prepotència que tenim els del primer món, a vegades inconscientment i moltes vegades conscientment. Per exemple amb els immigrants, si enlloc de mirar-los moltes vegades despectivament, intentéssim entendre les circumstàncies que els han fet fugir del seu país, segurament ens els miraríem amb uns altres ulls. Perquè com deia en Baltassar Porcel en un dels seus articles: La fam no té fronteres.

Bus fins a Porto Velho


El dilluns vam marxar de Sao Felix. Amb l´Assís vam agafar el bus fins a Barra do Garças un trajecte nocturn de 13 hores. A Barra do Garças ens varem separar. L`Assís cap a Brasilia ja que tornava a Barcelona i jo en sentit oposat, cap a Cuiabà, la capital del Mato Grosso. A mi encara hem quedaven vuit hores més de trajecte ja que el meu destí final era Porto Velho. Quan vaig arribar a Cuiabà em vaig esperar una hora per agafar un altre bus fins a Porto Velho. Encara em faltaven 24 hores de bus i uns 2200 km. Sort que el bus tenia lavabo!

La Lilian


Em pensava que seria més dur, però viatjar pel Brasil és sempre distret. A la gent li agrada "dar ou papo" o sigui xerrar. Es en aquests moments que t`adones que hi ha gent extraordinària, que malgrat la dura vida que han tingut mantenen l’esperança, molt important per en Pere. Com per exemple: La Lilian. Una dona ja retirada que havia tingut 12 fills. Amb el seu marit i els seus fills havien recorregut cinc estats de Brasil buscant sempre millo
rs condicions de vida. Un dia (ja fa 30 anys) van arribar a Rondònia, capital Porto Velho, i el seu marit es va morir a causa d´una malaltia. Així que quedà ella sola amb els seus 12 fills. Es posar a treballar de qualsevol cosa per poder-los mantenir i sort en va tenir que els més grans començaren a treballar de ben jovenets. Tot i així durant tots aquests anys se li van morir quatre fills, dos de malaltia i dos més assassinats. Un perquè li van robar la moto i l’altre perquè es va enamorar de qui no devia.

Tenia els ulls negats, però després em digué que la resta de fils i filles estan casats i tots en bones feines, a més tots l’estimen molt. Tot i així ella viu amb sa mare que té 84 anys i està molt malalta. Ella l´ha de cuidar i sort del seu segon company que l´ajuda. Tot i haver patit durant la seva vida, està molt contenta i li donava gràcies a Déu per haver-la ajudat a superar els moments difícils i haver-la ajudat a educar els seus fills.

Les Queimadas

Durant tot el trajecte es repeteixen els incendis o les àrees que han estat incendiades. Jo ho qualificaria de catastròfic. Els milions d’hectàrees que han estat cremades. Penseu que el sol n
o es veu nítid, és com si hagués una boirina constant. La olor a cremat no para ni un Km. Aquesta zona sud de l´Amazones es segurament la més castigada pels focs,ja que és la de més fàcil accés.

Es crema per aconseguir pastures pel bestiar boví. A més la majoria dels terrenys pertanyen a grans fazendeiros(terratinents). Es una pena perquè el perjudici és molt gran per molta gent i en canvi els beneficis són només per uns pocs.

Les poques zones que no han estat cremades la vegetació és molt densa i et permet intuir la gran quantitat d’espècies que han estat destruïdes. En Pere
comentava que en el Mato Grosso, que ocupa una àrea d’unes tres vegades Espanya, s´hi ha destruït el 85% de la selva. De fet nosaltres també ho varem fer a la seva època.



Els governs es dediquen a fer campanyes de conscienciació a la ciutadania, com si la gent fos la culpable dels focs. Tothom et podria senyalar amb el dit els pocs culpables, però contra aquests no hi ha sancions ni tan sols avisos, són gent o empreses poderoses. Tot i que Brasil és el país més afectat avui a la televisió deien que a Santa Cruz (Bolívia) s’havien detectat en un sol dia fins a 792 focus de foc, dels quals un 10% eren incendis importants, la major part d’aquesta terra pertany a un única persona, però el govern diu que no sap qui són els culpables.

La zona nord de l´Amazones on vaig estar fa dos anys, no hi ha tants problemes de focs, però quan s´hagin carregat la regió Sud, hauran de buscar nous llocs. És un gran problema a tota la conca amazònica.

Bé gent, demà tots a plantar un arbre!

Porto Velho


Porto Velho és la capital de l’estat de Rondonia i com la majoria de ciutats d’aquesta zona va ser fundada el segle XIX gràcies al comerç del cautxú. Porto Velho esta a la ribera del riu Madeira, un riu navegable que és afluent de l'Amazones i tè sortida a l’Atlàntic.

En aquesta època daurada és va intentar fer una línia de tr
en des de Porto Velho a Guajara. Això permetria transportar el cautxú bolivià fins al Atlàntic. Aquesta línia de tren va ser l’obsessió d’una empresa britànica i la seva construcció va ser espantosa ja que va provocar la mort de milers de treballadors per malalties, fam, maltractaments, etc... De fet va ser un treball d’esclaus.La línia es va aconseguir acabar però va durar ben poc perquè la selva la va inutilitzar ràpidament.

Amb el temps ha estat una ciutat que ha anat creixent sobretot degut a l’immigració dels mateixos brasilers que busquen una nova i bona vida. Actualment es una ciutat que té unes infraestructures deficitàries i que la primera pregunta que fa la gent de la ciutat al veure un turista és: perquè has vingut a aquesta ciutat que no té res?

Realment no es una ciutat encantadora però es el punt de sortida per arribar a Manaus mitjançant del riu Madeira. D’aquesta manera hauré aconseguit creuar mitja Sud-Amèrica per riu: El Riu Solimoes a la part alta del Amazones, el Riu Negre fins a Venezuela, part del Riu Orinoco i ara el riu Madeira.

Episodi 7, Excursió fins a Bolívia

Dissabte 20 d'Octubre del 2007


A Porto Velho em van informar que el trajecte fins a Manaus durava quatre dies, menys del que em pensava, així que em sobraven dies. Vaig pensar, ja que era a la vora, arribar-me fins a Bolivia.Vaig mirar le mapa i vaig escollir un lloc: Riberalta. Una ciutat a la ribera del riu Beni. Per creuar fins a Boliva, vaig anar amb bus de Porto Velho a Guajara, resseguint l’antiga via del tren. Una vegada a Guajara només vaig haver de creuar el riu Mamore amb una barca.Quan vaig arribar a l’altre riba, a Guayara, els canvis ja es feien evidents, es notava de seguida que Bolívia es un país mes pobre que Brasil. L’aduana, els busos, la carretera, les infraestructures en general són més precàries. I sobretot: tot es mooolt més barat. Desprès d’una hora de trajecte amb un Opel Kadet per una pista de terra, a uns 100Km/h amb un Carlos Sainz al volant, vaig arribar a Riberalta.

La primera impressió fou que estava a Vietnam, tot
hom anava amb moto, estava ple, però ple de motos. Riberalta fou fundada també durant l’època del comerç de cautxú. Localitzada a la ribera del riu Beni (navegable) la fa un punt estratègic on també hi ha una base de l’exercit de la marina boliviana. Es parla espanyol, però el contacte amb la gent més difícil que a Brasil.

La gent és més tímida, més cauta i no els agrada que els facis fotos, al
guns abaixen la vista com avergonyits quan se senten observats. Però si aconsegueixes establir una conversa llarga i trencar barreres, son molt afables, i atents. A mes si saben que vens d’Espanya, tots obren els ulls com taronges.

Mig poble ha emigrat a Espanya, tothom hi te un parent. Alguns mantenen el contacte i d’altre l’han perdut completament. Per la majoria és un somni venir a Espanya. Riveralta és un poble enmig de la selva amazònica on fa 2 setmanes que les avionetes no hi poden aterrar degut el fum dels focs.


Estan el costat d'un parc nacional, però no he trobat ningú que s’ho conegui. Viuen d’esquena al bosc quan per un lloc tan verge i pobre, podria ser un reclam pel eco-turisme, com a altres llocs del país.

La Plaça de Riberalta

Riberalta es molt extens, tot son casetes baixes i llargs carrers, la majoria sense asfaltar i amb el sistema de clavegueram exterior. Té una plaça central quadrada d’uns 100x100 amb arbres baixos i unes cabines telefòniques en forma d’animals de la selva. La plaça és el punt de trobada de la gent del poble, però no per passejar-hi, sinó per donar-hi voltes amb moto. És com una desfilada, la gent es va a fer veure a la Plaça. Famílies senceres de fins a cinc persones totes sobre la moto,. Els mes joves persegueixen les noies i parlen damunt la moto.

La gent rica xuleja de cotxe, donant voltes a la plaça amb les finestres abaixades i la musica a tot volum. Els que tenen la finestres baixades s’exhibeixen perquè son els dels cotxes mes bons amb aire condicionat. El diumenge a la tarda es el moment de màxim esplendor, es l’únic moment que tanquen les botigues en tota la setmana, llavors veus les famílies amb les nenes amb vestit de comunió passejant per la plaça, mentre els nens contentíssims pugen als cars pedalant amb energia i fent carreres per tota la plaça.Es un lloc tranquil, hi estic a gust, estic més introspectiu, des d’aquí la perspectiva es diferent.

Riberalta assetjada per la demanda dels “campesinos”

No conec la situació actual de tota Bolívia, però si que us puc explicar la situació de Riberalta i segurament algunes de les situacions que passen aquí es poden aplicar a la resta del país. Parlant amb la gent del poble m’han posat una mica en òrbita.

M’explicaven que Bolívia es podria separar en dues parts: l’oest on hi viuen els collas (més indígenes) i a l´est on hi ha els cambas (índigenes més blancs segpms m´han explicat). Diuen els cambas (diria jo que són els que estan més ben situats) que des de que l´Evo Morales està al poder aquests dos grups s’han anat separant cada vegada més, augmentant els problemes entre ells. L´Evo és dels collas. El què no sabia, és que estan promocionant a l´Evo Morales com a candidat el premi Nobel de la Pau, això és el que m’han explicat aquí.

Bé, els “campesinos” han tancat totes les entrades i sortides el poble, sense cap concessió. Jo mateix ho vaig poder comprovar. Vaig pujar a un bus amb unes 25 persones. Hi havia nens i gent gran que feia dos dies que estaven dormint a l´estació d´autobusos. Eren les 6 de la tarda, així que a través de la carretera de terra que travessa pel mig de la selva, arribàrem a un pont on els “campesinos” havien posat una barrera. Varem baixar del bus i ens varem acostar fins on estaven, per intentar passar. Era negra nit i no ens veiem les cares així que no hi havia contacte visual. No hi va haver manera, no deixaven passar a ningú ni caminant i provar-ho podia ser perillós, ja que tenien escopetes i alguns d´ells estaven beguts. Les persones amb qui varem parlar eren d´una gran amabilitat, el companyero i el companyera eren les dues paraules més utilitzades.

Després d´una estona parlant, em vaig allunyar una mica, llavors em vaig adonar dels sons de la selva, eren espectaculars, desconeguts, hi havia cuques de llum que de tant en tant feien pampallugues, era molt maco, però una estona ja que estàvem el mig del no res i jo no em pensava a quedar a dormir el bus, ja que començaven aparèixer insectes de tots els tamanys i formes possibles. A la que vaig veure un camió que girava cua no vaig dubtar en pujar a la cabina i tornar a Riberalta i dormir en un llit amb un ventilador.

Les demandes dels campesinos són totalment lícites, però de difícil solució. Degut a una tèrbola gestió de l’ajuntament, aquest té els fons congelats per un jutge, així que no pot utilitzar els diners, i totes les infraestructures que s’havien d’haver fet no es poden fer. Els campesinos reclamen les promeses que se’ls va fer. Aquí les reivindicacions no són com les nostres, aquí ho han paralitzat tot,. El poble s’està quedant sense diesel per l’electricitat, sense medicaments, etc... El poble en surt perjudicat. Rectifico les nostres reivindicacions també són com les d´aquí (aeroport del Prat any passat).

Ahir hi va haver-hi petits aldarulls, van agafar l’alcalde i el van tirar per la finestra, però està bé, no us preocupeu. La negociació continua. La gent del poble, no campesina, està enfadada i a part de criticar l’alcalde, critiquen també els campesinos, per deixar el poble en aquestes condicions. Llavors es quan diuen que els campesinos reclamen terres i quan els hi donen no la saben aprofitar, perquè no saben cultivar-les, que les cremen sense control i que a més ara no han de pagar impostos.

La mateixa situació que a Brasil, la convivència és bona fins que jo no em vegi perjudicat.Uns volen i els altres no volen perdre, ens passa el mateix a nosaltres entre el primer i tercer món, equilibrar la balança no és gens fàcil.

En Pere deia que hi ha d´haver una reforma agrària i urbanística, aquesta ultima era el què estaven reclamant els campesinos a Riberalta, perquè a part d´obtenir els serveis bàsics, és importantissim per exemple l’accés a l’escola, ja que molts dels campesinos són analfabets. Accedint a l´escola podrien defensar millor els seus drets i no dependre de sindicats agraris a vegades de dubtosa actuació, també aprendrien a cultivar la terra millor i ser pacients alhora d´esperar els fruits. Perquè ells volen beneficis ja, ràpids, però això només els hi dóna el bestiar i el cultiu de la coca en algunes regions de Bolívia.

Tenir terra és important però no és la solució ni molt menys. La propietat un problema a tot el planeta, mira’ns a nosaltres amb les nostres hipoteques.

Episodi 8, El riu Madeira

Dissabte 27 d'Octubre 2007



De Porto Velho a Manaus pel riu Madeira

El riu Madeira, està baix ja que estem a finals de la temporada seca, això fa que el vaixell que viatgem no sigui massa gran. És un vaixell de dos "andares" com diuen aquí i una bodega on hi han posat la càrrega. Sembla un vaixell d’aquells del Mississipi.

L´han carregat de paquets d’espaguetis i plàtans a més de la gent que ja ha penjat les hamaques al pis de dalt i al pis de baix. Jo he penjat l’hamaca el pis de dalt, on en principi hi ha d’haver menys soroll ja que el motor està a baix, però la realitat serà força diferent. Les hamaques estan disposades en tres fileres. Fins i tot n´hi ha que s’entrecreuen col•locant-les a diferents alçades. Puc escoltar perfectament la respiració de les persones dels meus costats i quan algú es mou, es produeix un efecte domino fins a l’ultima hamaca que amortigua el cop amb la paret.

Abans de què marxi el vaixell, la gent està a l’expectativa, enraonant una mica amb el del costat, buscant una mica de complicitat. Els meus veïns no s’estan de complicitats, la meva veïna la Val, ja m’avisa: - No dormiràs cap dia, aquí es ve a Beure i a ballar. Jo evidentment faig un somriure i no dic res.

En el vaixell hi ha un grup d´unes 30 persones que van a treballar a Manaus, muntaran una "churrasqueria". El pròxim cap de setmana és festiu a la ciutat amazònica. Es fa fosc i és millor no sortir del vaixell, el port no és un lloc massa segur, quan no hi ha ombres. Finalment el vaixell surt a les 10 de la nit, la festa ja ha començat pels de la churrasqueria.

El primer instint que tinc quan no coneixes a ningú és el d’inseguretat, -aquesta gent passada de voltes em robaran alguna cosa, penso. Però quan em passa això, em relaxo i decideixo confiar, deixo la bossa sota l´hamaca, això si, una mica controlada.

El vint homes del grup estan ben torrats, algunes noies també van força carregades. Crec que és la penitència que haig de passar per les nit de borratxera i les males nits que he fet passar a la gent que m’ha cuidat. Jo no vull beure, l’ambient està calent, n´hi ha que no s’aguanten drets, criden, ballen, s’abracen a totes les noies que es troben pel camí. Els homes es barallen a crits, per acabar abraçant-se i fent-se petons. - Tu ets com un germà per mi, es diuen mig bavejant, després de mitja hora de crits sense deixar dormir a ningú.

L’efecte domino de les hamaques és constant, hi ha dues noies i un noi australians força joves, que no mouen ni cap ni peu. La dona gran del meu costat només bufa, però no diu res.

Com que no puc dormir, baixo de l’hamaca i me’n vaig a la pista de ball. Intento passar desapercebut però és impossible, tothom es tan amic en aquestes condicions, almenys faig cinc amics íntims d’aquells que moririen per mi. Tot i que a molts no entenc ni que diuen. Torno a l’hamaca la nit serà llarga. Aconsegueixo dormir una mica entre cops, crits, rialles i plors. Si els brasilers ja són desinhibits de mena, doncs imagineu-vos-els beguts.

L’endemà, només sortir el sol ja ens llevem per esmorzar. Encara n´hi ha que volten tambalejant-se per la coberta del vaixell i d´altres que dormen profundament amb la boca oberta mig bavejant. N´hi ha que dormen en la seva hamaca ben acompanyats. El beure fa el carinyo.

Acabo d’esmorzar i ja estan tots llevats, com si no hagués passat res, fins i tot n´hi ha algun que ja està amorrat a la cervesa. N´hi ha un que feia unes hores em pensava que estava en estat de coma, que només aixecar-se de l´hamaca ha agafat la botella de whisky que duia a la maleta i ha fet un bon traguinyol. - La millor manera per fer passar la ressaca, em diu.

La resta de gent del vaixell no fa massa cas de tot aquest ambient, em sembla que ja hi estan acostumats a aquestes "juergues". Mentre uns ballen i fan autèntics equilibris per no caure, els nens juguen a atrapar-se, esquivant els obstacles en moviment.

Els bevedors m´han agafat apreci, a lo millor deuen ensumar el meu passat. També potser que sigui perquè quan veig que s’aniran a entrebancar, els agafo, els tapo a la nit i parlo amb els que estan més serens. Hi ha temps per tot, és el primer dia i a dins del vaixell sembla que ja som com una família. Jo penso: doncs com serà d’aquí tres dies?

La Sara m’explica que en Gilson, un home casat amb dos fills, li va el darrera i que ella no sap com desempallegar-se’n. I llavors burro que parles burro que surt, apareix en Gilson ben begut, se seu a l´hamaca de la Sara, que en aquells moments estava el meu costat i se li declara. Bé gairebé es pot dir que se’ns declara els dos, perquè jo estava a tocar i de tant en tant en Gilson em mirava perquè jo assentís.

Dues hamaques més enllà hi ha el Primo dormint amb la Val, quan la Val se n’adona, el fa fora amb una puntada de peu. Són les deu del matí i tots tornen a beure, me´n vaig a la part de davant del timó a contemplar el paisatge i l’enorme riu.

El Madeira, és un riu immens si el comparem amb qualsevol dels rius europeus, és un dels afluents principals de l´Amazones, que va de sud a nord, desembocant uns graus a l´est de Manaus.

En el vaixell amb tant de temps, aprens a contemplar les coses tranquil•lament, més que aprendre´n, és que no tens cap més opció. Mirar el riu en silenci, deixant fluir els teus pensaments, sentint el monòton remor del motor, és com si entressis en un estat meditatiu.

De moment en el trajecte fet pel riu no he observat tants focs com el fet per carretera, anem passant petits poblets o cases aïllades, on només si pot arribar per riu. Ha de ser molt dur viure en aquestes condicions d’aïllament. Però les persones fem el què faci falta per tirar endavant i intentar millorar les condicions de vida. No sé que deuen pensar aquesta gent, quan veuen passar un vaixell amb la música el màxim volum, amb un gent supersimpàtica a la coberta que els saluda mentre estan ballant.

Les hores van passant, crec que he arribat ja a la il•luminació de tant meditar, sort que els brasilers els agrada conversar, a més el fet de ser de Barcelona ajuda bastant alhora de fer coneixences, la paraula Ronaldinho ajuda molt. Val a dir que pel fet de ser europeu, ja ets una mica exòtic. Els australians deuen ser animals de zoo, d’aquells mira i no em parlis, ja fa quasi 24 hores que no s´han mogut de l´hamaca.

Després de sopar la festa continua, inclús m’animo altra vegada a fer un parell de balls de forró, però em sento observat entre els aplaudiments dels desinhibits. Són les deu de la nit i la gent es va calmant, els del sector més tranquil amb nens i famílies, ja fa estona que dormen. En el nostre sector em sembla que la nit serà plàcida, ja que la majoria ja s’han tirat a les seves hamaques. Una curiositat, no hi ha ningú en tot el vaixell que ronqui, serà la posició?

He dormit com un tronc. Com cada dia a la que surten els primers raigs de sol ens llevem per anar a esmorzar. Un cafezinho amb galetes salades. Per dinar i sopar no hi ha opció: plat únic d’arròs, espaguetis, mongetes negres(feijao), una mica d´amanida i pollastre. El final cansa. Sort que els àpats ens marquen els horaris ja que el temps s’allarga indefinidament i et desorientes. Tot va tan lent, tan rutinari, les dues de la tarda et penses que són les cinc. Fem la migdiada a les 12 del migdia, que com la mateixa paraula diu, és l’hora que tocaria, no?

Avui ningú beu, el bon ambient continua, juguem a cartes, el domino, parlem, hi ha un ambient més relaxat i la música ha baixat de decibels. La gent que hi ha el vaixell, té un poder adquisitiu baix, hi pocs han arribat a l´institut. Són gent afable i càlida. Hi ha un nen de quatre anys, en Gabriel, que és com si fos la mascota del vaixell, s´abraça i es deixa abraçar i només riu. Viatja amb els seus avis, tot i que ell els hi diu, pare i mare. És força normal el Brasil que els avis facin de pares, solen ser fills de mares molt joves, que moltes no estan preparades per educar un fill, a més soles, perquè també en la majoria de casos, el pare ha desaparegut.

Ara ja ens coneixem quasi tots, ni que sigui de vista. S´ha creat una complicitat entre nosaltres, hem passat de ser desconeguts a ser algú. Tothom ha anat agafant el seu paper dins aquest petit escenari: Hi ha el rialler, el boig, el conciliador, la carinyosa, la mare de tots, els gringos, el lligon, el cowboy, la cuinera, el guardià, el capità, la dona que escolta música, l’espanyol, el ni un duro, l´autista, el bueno, el feo, el malo....

Durant el viatge al pis de dalt s´han format tres parelles. Una de ben curiosa. La d´una dona alemana que no parla gens de portuguès amb un brasiler que només parla portuguès, es van enrotllar quan ell anava ben begut i ara que està serè no s’atreveix a dir-li res. Jo li he ensenyat a dir beautiful, I love you, I want to Kiss you, primera i última lliçó. No és un alumne gaire avantatjat en els idiomes a més, estudiar un idioma entre les mofes dels amics no és fàcil.

El dia ha anat passant i quan arriba el capvespre desemboquem a l´Amazones. És immens, inabastable, sembla inesgotable, veiem botos (els dofins d´aigua dolça), que tímids només ens deixen veure la seva rosada esquena. El tràfic de vaixells de gran tonatge comença a ser important, es nota que Manaus és el tercer port més important de tot Brasil. A la matinada arribarem a Manaus, tothom en té ganes. Anem a dormir entre bromes. Maricon li diuen a l’Elies, és la paraula en català que els ha agradat més. De mica en mica es fa el silenci, en Joao és el primer en adormir-se, com cada nit parla en veu alta, jo també m´adormo.

Sembla que no hagin passat ni cinc minuts, que ja comença haver-hi moviment. Arribem a Manaus, són les 4 de la matinada, haurem d’esperar que claregi per sortir del vaixell. Tot i així tothom ja està punt per baixar del vaixell i acabar el viatge. Un viatge maco que com sempre la bona gent l´ha fet encara més bonic.

Bé gent una abraçada des de Manaus i recordeu que ens ho hem de prendre tot una mica més www.xino-xano.eu

Episodi 9, Manaus

Dissabte 3 de novembre 2007


Manaus és la mítica ciutat que està situada el vell mig de la selva amazònica, just on el rio Negro es troba amb el riu Solimoes per convertir-se a partir de llavors amb el riu Amazones.

Va arribar a ser una de les ciutats més riques del món, durant l’època del cautxú del 1880 fins el 1920, quan el comerç d’aquesta resina és traslladà el sud-est asiàtic. A Manaus ja vaig estar-hi fa dos anys en l’altre viatge que vaig fer per la conca amazònica. Et dóna seguretat tornar a un lloc que més o menys coneixes, sobretot quan hi arribes.

Després de tant temps en el món rural, trobo que és una ciutat viva. Una ciutat on el seu punt neuràlgic està el voltant del famós teatre Amazones, on s’hi fan espectacles, s’hi reuneixen els universitaris, gent del món cultural, parelles buscant els racons més foscos, o malabaristes de carrer.

És una ciutat d’uns dos milions d’habitants i que va creixent, degut a d’immigració provinent del món rural però també del Sud (Sao Paulo, Rio de Janeiro). Gent que a Manaus ha trobat una ciutat on és pot viure més tranquil, amb forces oportunitats per guanyar-se la vida.

És el tercer port més gran de Brasil, tot i ser un port fluvial. A més és ric en petroli: la Petrobras i té una de les seves principals factories. El seu mercat pesquer, sobrepassa de molt qualsevol dels nostres. Fixeu-vos que el riu Amazones té més especies de peixos que l’oceà Atlàntic.


Ciutat de mestissatge

Segurament és la ciutat de Brasil on s’exemplifica millor el mestissatge brasiler. Hi ha gent de tot tipus, però jo no m’atreviria a dir que són de races diferents. Les mescles que hi ha hagut el llarg d’aquests segles ha creat el què podríem anomenar la raça mestissa. Aqui els anomenen Els caboclos: una raça sense raça que tothom és diferent.

El color de la pell té totes les tonalitats cromàtiques que poden existir: blanca tipus alemany, groga xinesa, fosca india, o be negra africana. Però el més meravellós són els matisos en les seves tonalitats perquè no n’hi ha cap d’igual, inclús el color dels fills és diferent el dels pares. Els gens han sofert tantes combinacions que alhora d’expressar-se donen continues sorpreses.

Aquesta vegada estic en un hotel, just el costat del Teatre Amazones. És un hotel peculiar perquè lloguen les habitacions per hores. És un hotel on hi van parelles a buscar intimitat en una habitació preparada per l´ocasió. De fet ja sabia on em posava, però per estrany que sembli la majoria d’hotels són d’aquest tipus i després de mirar-ne dos o tres aquest era el millor de tots. Està força net i la gent de recepció és molt atenta.

En Fracimar

En Francimar és el noi de la recepció, es un cocaïnòman. De fet em sembla que aspira qualsevol cosa que passi per les narius. Té tot de potets sobre la taula que va esnifant constantment. Se li tapa el nas molt sovint, em diu. Clar que se li tapa, amb tot el què s´hi posa no té temps a destapar-se. Això si ell és molt atent i molt amable, m’ofereix de tot: roba, menjar, noies, cocaïna.

- Et puc aconseguir el què tu desitgis, em diu. Mira, penso jo, el geni de la làmpada viu a Manaus i és cocaïnòman.

Aquests dies Manaus ha celebrat el dia del nen. S´han fet tot d’espectacles amb ninots provinents d’arreu del món. Un català, que és diu Jordi Bertran, ha fet un espectacle amb ninots guiats amb fils realment impressionant, molt bonic.

El dissabte a la nit anem amb un noi que treballa a l’hotel, a ballar forró. Jo faig de simple espectador, perquè a la megapista tots semblen professionals. La mitjana d´edat de les noies, no deu passar dels divuit anys. Li vaig preguntar a l´Adriano on estaven les noies de més de vint-i-cinc anys i ell em contesta.:

- Estan a casa! cuidant dels fills.

Manaus és la ciutat de les mescles

És la ciutat on es barregen les aigües fosques del Rio Negro amb les aigües clares del riu Amazones. És on és mesclen les músiques bahianes amb les del Cearà per fer la musica do Boi,. És on es mescla la coca provinent de Colòmbia amb la que anirà a Europa i els EUA. Però sobretot és la ciutat de les mescles humanes, del mestissatge més impressionant.

Ahir em vaig acomiadar de Manaus per tornar el punt de partida: Brasília. Va ser un trajecte de dues hores i mitja amb avió.

Em poses a cent!

L’arribada a Brasilia no podia ser millor, es nota que allà on torno deixo petjada. Arribo a la pousada on ja havia estat i hi havia l´Alain, aquell noi que havia vingut a Brasília per estudiar dret, però que ara treballa a la recepció d´una Pousada.

L´Alain és gai i bastant efeminat. S´ha posat contentíssim quan m´ha vist arribar. No n´hi ha per tant he pensat jo. Només li quedava una habitació i era una mica cara, però ell m’ha suplicat que em quedés i fins i tot m´ha rebaixat el preu de l’habitació. Mentrestant em tenia agafada la mà d’una manera molt suau.

Quan li he dit que em quedava, em pensava que se’m tirava el damunt. Jo he fet una passa enrere i llavors ell m’ha agafat l’altra mà i mirant-me fixament els ulls em diu que si m´havia tallat els cabells.

- Els tinc com sempre li contesto.

Llavors ell em diu: - Doncs estàs guapo com sempre.

El noi estava molt envelat, li he dit que jo no era gai i que estava cansat. Ell però no desisteix i em diu:

- Doncs t’acompanyo a l’habitació. Està just el costat de la meva. Em diu passant-me la mà pel pit. Jo li aparto la mà amb un somriure. Em feia gràcia aquest acusament.

Entrem a l’habitació, deixo les maletes i a la que em giro, l’Alain em posa la seva mà esquerra a la cintura i amb la mà dreta m’engrapa directament el paquet. D’una forma suau, això si. Mentre em diu que el poso a cent.

M’imagino que el flux hormonal dins del seu cos en aquell moment deu ser com un cavall desbocat. Llavors jo li aparto les mans i li repeteixo ja amb una cara una mica més seriosa que no sóc gai. Ell s’ha adonat del què havia fet i m’ha suplicat que no digués res el seu cap perquè el faria fora. Ha fet mitja volta i ha marxat tot amoïnat.

Després per relaxar l’ambient i aprofitant que no hi havia ningú a la recepció li he dit tot somrient.

- Alain, si jo fos gai, tu també em posaries a cent. Ha deixat anar una rialla i ha abaixat el cap tot avergonyit.

Aquesta és l’ultima història d’aquest viatge per la conca amazònica.

Gràcies per haver-me acompanyat!

Això si el gran viatge encara continua per tots, esperem que sigui ben llarg.

Bon viatge i fins la próxima i recordeu que ens ho hem de prendre tot una mica més xino-xano



UNA ABRAÇADA

Gerard

L'escola dels sommiatruites

La idea d´aquest escrit l´he treta d´una cançó de l´Albert Pla, i que em serveix una

mica per explicar la realitat dels nens i nenes de la regió.

Hi ha una escola perduda allà enmig del Mato Grosso, on només hi estudien els nens

que somien en truites.

És l´escola dels somiatruites.

Hi estudia en Joao que somiava que quan sonava el despertador no es despertava i la

professora no li posava falta i a més l´aprovava.

La Luciene que somiava que apareixia la seva mare, li somreia i l´abraçava.

En Leandro que somiava que feia malabarismes amb la pilota, i volava a Espana per

jugar amb el Barça.

La Melissa somiava que enlloc d´una filla tenia una nina i podia continuar jugant a

nines amb les seves amigues.

En Leonardo somiava que corria més que una onça(lleopard) i que en deu minuts feia

els deu quilòmetres que tenia de l´escola a casa seva.

La Paola de 12 anys somiava que encara era una nena i no tenia de cuidar dels seus

germanets, mentre sa mare es passava el dia treballant al camp.

En Luis somiava que la cachassa que bebia cada dia el seu pare, no tenia alcohol,

així no sentiria més crits ni baralles a casa.

La Jennifer somiava que la pluja, apagava tots els focs, la vegetació tornava a

créixer i era abundant.

La Oari, una nena Karajà, somiava que el seu poble, trobaven unes arrels, quan en

bevien el seu sux, podien volar fins el lloc de les selves infinites.

En Jovenilto, somiava que els seus pares adquirien una terra on tot creixia en

abundància i no tenien de passar fam.

En Silvio, el nen que ven sucs de canya de sucre, en el Passeig de l´Araguaia,

somiava que tots, tots els nens podien somiar.


Que deu pensar una indígena?



Què deu pensar un indígena?

És una pregunta que m´he fet des del primer viatge que vaig fer a l´Amazones fa dos

anys. Veus els indis deambulant pels carrers d´algun poble, com perduts, ningú se´ls

mira, és com si no existissin, a vegades penso que ja coneixen el seu destí i

s´esperen pacientment a què arribi.

Com els escejas a Bolívia, un poble indígena que vivia a les riberes dels rius de la

zona amazònica al nord de Bolívia. Intercanviaven productes amb les embarcacions que

s´acostaven a les seves riberes, cultivaven i caçaven, tenien una vida tranquil-la

amb contacte amb el món "civilitzat"

Vivien en bones terres i estaven situats estratègicament pel transport fluvial. Aixó

no passà desapercebut pels no indis i aquests s´anaren instal-lant en les poblacions

indígenes, buscant està clar una millor vida. Passà el què passa sempre, els indis

no s´habituaren a uns canvis tan ràpids, de seguida foren marginats i finalment van

ser expulsats dels seus propis territoris.

Ara els escejas mal viuen en barraques fetes amb bosses de plàstic, mendigant i

recollint basura.

A Riberalta hi ha dues barraques dels escejas a la ribera del riu, aprofitant que

està baix, les barraques pertanyen a una mateixa família on hi ha uns deu nens.

Cada matí m´assentava a la plaça del poble, cada dia passaven per davant meu una

nena d´uns sis anys, molt maca, anava però ben bruta i descalça. El seu davant hi

anava una velleta amb un bastó prim i llarg que li servia de suport. Les dues eren

escejas i era curiós veure-les deambular pel poble sense dir-se res.

Vaig seguir-les una estona i em vaig preguntar que debia pensar la velleta durant

aquell trajecte.

- Estic cansada, m´asseuré una mica. Les meves cames ja no són el què eren. On està

la nena, està aquí asseguda. Mira hi ha un paio sense cabells que ens està seguint,

estarà malalt que no tingui cabells, se´l veu ben alimentat.

Som-hi una mica més. Aquest lloc està ple de televisors, m´agradaria tenir-ne un,

però on vivim no podríem conectar-lo. Si encara visquessim el nostre poble, allà el

final teníem llum, no sé perquè vàrem marxar.

I la nena, em segueix, pobreta, a veure quin futur li espera a ella, jo ja soc

vella, però a ella encara li queda molt camí.

Seria millor que anés selva endins amb la seva família i cultivés mandioca, patates,

mongetes com feiem abans, abans vivíem bé, teníem de tot, fins que vàren arribar

aquests, nosaltres els vàrem acollir i ara ells ens ignoren.

On és la nena? Què fan aquells mocosos? fa cara d´asustada, li volen prendre els

mangos, jo m´assento estic cansada.

Aquest encara ens segueix, ha fet fora els nens. Vull arribar a casa. Va som-hi.

Aquí està ple de menjar i nosaltres no tenim res, recolliré aquests trossos de peix

i fruita que hi ha per aquí terra, perquè si ens hem de refiar d´aquell barrut, està

tot el dia jaient i bevent, no va ni a pescar, sort de la meva filla que ens cuida a

tots i aconsegueix alguna cosa, no sé d´on treu forces. Ja arribem.

Quin món tan estrany aquest, enyoro les nostres terres, allà no passàvem fam, no sé

perquè no hi tornem?