Dilluns 10 setembre 2007
Mato Grosso
Avui he començat un nou viatge i un nou projecte. El viatge és al Mato Grosso a Brasil i l’objectiu principal del viatge es conèixer en Pere Casaldàliga, amb aquesta visita comença el meu nou projecte: “Trobant Bones persones”.
Un país: Brasil
Una persona: Pere Casaldàliga
Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xinoxano.eu
Dilluns 10 de setembre, Brasília
Dilluns aterro 
a Brasília, la capital brasilera. És una ciutat molt jove, de fet fou fundada fa uns 40 anys, dissenyada del no res per esdevenir la capital de Brasil. A vista d’ocell té forma d’avió. El fuselatge va d’est a oest i les ales son una al sud i l’altra al nord. Es féu d’aquesta manera perquè Brasília té un clima molt sec i a l’est on hi ha "la cabina de l’avió" hi ha un gran llac de manera que el vent que sol venir de l’est passa pel llac abans d’arribar a la ciutat i així la humidifica. A més les ales tenen certa inclinació cap el fuselatge i el fuselatge també fa pendent cap a l’est, d’aquesta manera quan plou tota l’aigua va a parar el llac.
L’Alain
Alain és un noi de 21 anys, és un noi gai de Belem que busca “novio”, si és espanyol millor, diu. Treballa de recepcionista a la posada de Brasília i cobra 200 Euros el mes. Com molts joves va anar fins a Brasília per estudiar dret, ja que a Brasília hi ha la universitat de dret més important de Brasil. Però com molts brasilers que han emigrat, una vegada arriben el lloc desitjat els seus desitjos es transformen en maldecaps, llavors s´han de prendre en el millor dels casos una aspirina, que els alleugi el dolor del fracàs i els mantingui l’esperança de tirar endavant.
A Brasília no es veuen tantes penúries com a Rio de Janeiro, però si que hi ha gent que els costa molt arribar a final de més, com l´Alain que de moment, amb la seva aspirina de 200 Euros no en té prou per poder estudiar i tampoc té temps per fer-ho, ja que treballa un mínim de 72 hores setmanals. De moment però els seus somnis continuen intactes. Que tinguis sort!
Com que Brasília no val massa la pena, avui mateix dimecres he agafat el bus fins a Goiana on estic ara.
Dimecres 12 de setembre, Goiana
Goiana ja sembla una ciutat brasilera, hi ha gent pel carrer sense massa pressa, homes asseguts en alguna terrassa, prenent una “cerveja” mentre es repassen totes les dones, que passen totes estofades caminant amb unes plataformes de ben bé un pam d’altura, tot és més tranquil, "devagazinho", xino-xano.
Demà però tindré temps per dormir i somiar el que faci falta, perquè agafaré el bus fins a Sao Felix d´Araguaia, on viu en Pere Casaldàliga, 24 hores de trajecte. A veure amb què em trobo quan arribi allà.
Dissabte 15 de setembre, Sant Felix d'Araguaia
La Telma
Resulta que la Telma va a casa en Pere també, ja es la seva cinquena vegada. Va a ordenar l’arxiu i per cuinar i també per estar amb en Pere, del qual en parla només meravelles.
La Telma es una dona que ha voltat mig món. Abans era professora i es va poder jubilar els 45 anys. Des de llavors no ha parat. Jo diria que és de bona família. Té la llengua lleugera i em confessa que ja ha perdut l’esperança de trobar l’home de la seva vida. Em diu que el seu home ideal ha de complir tres requisits.
1. Carinyós, tendre, comprensiu.
2. Ha de ser d’esquerres, ella és del PT (Partit dels Treballadors de Lula) i ja ha anat 15 cops a Cuba, tota una revolucionària de la salsa.
3. Ha de tenir un nivell econòmic com el seu, per poder continuar viatjant.
Jo he callat mentre deia tot això i pensava si tenia tots els requisits. O Déu meu, els tenia tots, jo mut i a la gàbia. El final m´ha confessat que tenia un “novio” estranger, però només per passar l’estona, ja que no compleix ni el primer ni el segon requisit.
Dom Leonardo
Bé a la parada de Barra do Garças, ha pujat un home alt amb els cabells blancs, amb ulleres i d´un posat tot bondadós, resulta que era Dom Leonardo, l´actual bisbe i successor d´en Pere.
Durant el camí hem anat veient vàries postes i sortides de sol, no hi havia ni un núvol. El sol estava baix a l’horitzó. Era una bola vermella que s’amagava darrera les muntanyes i tornava aparèixer quan el bus pujava algun turonet. Podia mirar el sol directament, no em feia mal els ulls,.
Llavors Dom Leonardo, que és tot callat, m´ha dit que era per culpa de la "fumassa" que aquesta època de l´any hi han "muitas queimadas". La veritat és que es veu fum arreu però molt sotabosc ha estat cremat recentment i ja anteriorment els arbres que a més els van talar.
Els camps de pastura amb les seves tanques que marquen els límits són infinits i dins les vaques indies pasturen tranquil•lament. Es l´única cosa que es pot fer ja que el terreny és molt pobre i poc fèrtil, a més ara tot està molt sec. Em fa pensar una mica amb la sabana que veiem els documentals, amb grans prats d’herba seca, amb un arbre per aquí i un arbre més enllà, ja no hi ha bosc, el 85% m’han dit que ha estat cremat.
Primera visita a en Pere
A les onze del matí hem arribat a Sao Félix, amb en Leonardo i la Telma, amb una Pick-Up, hem anat fins a casa en Pere.
"És aquí" em diuen, “on?” penso jo ja que totes les cases són iguals, però no tinc temps de reaccionar que ja surt en José Maria a saludar. Es un home que juntament amb la seva dona passa llargues temporades amb en Pere, cuidant-lo ara que ja és gran.
Entrem a la casa, una casa molt simple, criden en Pere, que surt d’una habitació que no té porta, únicament una cortina, em saluda càlidament i em dóna la benvinguda. Estic emocionat.
En Pere és un home baixet, prim, poca cosa diríem, té quasi 80 anys, però està ben lúcid, se’l veu molt "vivaratxo", i de seguida fa broma amb nosaltres.
Hi ha molta gent i decideixo anar a buscar una “pousada”. M’acomiado d’ell, i em diu que "les portes estan obertes". Me’n vaig molt content.
La veritat és que les portes estan obertes, i avui he constatat que realment és una persona especial, hem xerrat més de dues hores i m´he sentit molt a gust. En el proper episodi us explicaré la xerrada, encara haig de transcriure la xerrada.
Una abraçada i bon viatge
Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xinoxano.eu.
Dissabte 15 de setembre, 2007
El dissabte en Pere ens va convidar a casa seva a parlar. Érem l´Assis, un noi que també ha vingut a veure’l, i jo. La casa d´en Pere, brilla per la seva austeritat i la seva senzillesa. Ahir m’explicaven que fa anys que viu en la mateixa casa, després de canviar quatre vegades, de la tercera a la quarta va canviar, perquè la casa li semblava massa ostentosa.
Ell sempre ha dit que volia viure com els pobres i així és, és una caseta, amb forces habitacions, amb un pati a darrera, que és on està la major part del temps en Pere, per combatre la calor. Com anècdota ens deien que fins fa quatre anys no tenia nevera, i no la volia, perquè deia que la gent pobre no en tenia, fins que li van provar que tothom tenia nevera, llavors en va admetre una d’usada. La televisió igual, fins fa un parell d’anys que no tenia TV. Fins i tot quan li porten roba ha de ser sempre de segona mà. No té res de més, perquè diu, no em fa falta.
Bé doncs, quan varem arribar ens va fer asseure el pati en dues cadires i de seguida ens va començar a explicar les seves vivències a Sao Felix. Ens deia que els inicis el govern de la dictadura el titllava de guerriller comunista, era una persona no en grata a la zona i com ja sabeu va estar amenaçat de mort vàries vegades. Fins i tot van assassinar un company just el costat seu, pensant-se que era ell, però té una aparença tan fràgil que els de l’exèrcit no van pensar que fos ell.
El manifest contra els latifundistes
Ens va explicar tot el què va fer en aquella època pel poble, sempre traient-se mèrits, amb una humilitat impressionant i sempre parlant en plural. Ell diu que el que han aconseguit a la Prelazia (el bisbat) ha estat augmentar la consciència social. Durant tots aquests anys ha lluitat pels drets dels més dèbils, han esta com un gran sindicat pels pobres. Tothom que necessitava ajuda, acudia a ell. Encara ara, acudeixen a ell, però ara ell ja és gran i està malalt i la gent del seu entorn està una mica preocupada perquè diuen que ara ja li toca descansar i fer les coses que més li agraden com escriure. Però no pot, la casa sempre està oberta a tothom. També vam parlar del moviment social que hi ha hagut a tota llatinoamerica durant tot aquest temps, un moviment d’esquerres, recolzat per una església d’esquerres. Els famosos teòlegs de l’alliberació.
En Lula
Una altra cosa que em va cridar l’atenció, és que mig rient va dir que perquè un govern funcioni, hi ha d’haver-hi una democràcia dictatorial, no pot haver-hi una liberalització de tot sinó que el govern ha de tenir un control fort en determinades coses i no ser gens permissiu. Referent al problema de la globalització, ell està a favor d’una Globalització Local. Es a dir que cadascú des de casa seva, des de cada barri, des de cada poblet ha de fer les coses ben fetes i llavors la suma de tot serà una bona globalització, serà equitativa per tot i lluny del imperialisme que ens volen imposar. Està totalment en contra del sistema capitalista, perquè només pertany al 20% de la població. Va dir una frase que resumeix el que us explico: Una cosa és acceptar el mercat(capitalisme) i l’altra és fer del món un mercat.
El monocultiu i les queimadas
Parlant sobre els pobles pobres i el paper que el primer món havia de fer, ell ens deia, els hi hem de donar peix o ensenyar-los a pescar? Les dues coses es contestava ell i a més els hem d´ajudar a conquerir el riu.
La persona
Vam anar parlant d’altres temes, però a part de la cultura, la intel·ligència i el compromís que té en Pere, voldria ressaltar, sobretot la seva humanitat, la seva senzillesa i humilitat.
Tothom se sent a gust el seu costat, et toca, et mira els ulls, és molt expressiu. Tot i les experiències viscudes i el ressò internacional que té la seva figura, és una persona tan però tan accessible, et sents bé el seu costat, és molt pròxim, el tracte de tu a tu es per a tothom igual, sigui un ministre o sigui un camperol ens deien. Ah i a més té un sentit del humor admirable.
A més tot i la seva edat i la seva salut, transmet una energia i unes ganes de fer coses inusual.Suposo que és això el que el fa tan gran, ha fet moltes coses pel poble, però el que el fa gran és la seva persona.
Sao Félix d´Araguaia
Sao Félix és un poble enmig d´enlloc. El poble es va fundar fa uns 80 anys, quan arribaren gent del nord-est fugint de la sequera i fundaren el poble a la ribera del riu Araguaia, just davant de la illa do Bananal, l’illa fluvial més gran del món i territori en aquella època dels indis Karajà i Tapirape.
El poble actual té uns 7000 habitants, deu vegades més de quan en Pere va arribar i fins i tot ara té alguns carrers asfaltats, varis comerços i bancs
. És un poble molt tranquil, que fa molta calor i que el fum de les cremades augmenta encara més aquesta sensació de xafogor. A les hores centrals del dia, no corre ningú pels carrers, hi ha tanta, tanta tranquil·litat que em sento intranquil.
El lloc de més ambient, si se’n pot dir així, és al passeig a la ribera de l´Araguaia, un riu que té uns 2600 Km d’allargada. A Sao Félix hi ha molta gent que "treballa" a l’administració i també alguns fazendeiros( persones riques amb extensions incalculables de terreny, amb qui en Pere ha tingut i continua tenint problemes). La gent es mou amb cotxe, amb moto, tots amb el casc reglamentari o amb bicicleta, val a dir que la freqüència de pedalada és d’una pedalada cada 10 segons. Tot es fa lent (devagar).
Avui dia no hi ha inseguretat, cosa que fa 10 anys era tot el contrari amb moltes baralles i molts morts quasi sempre per problemes amb la terra. Això s´ha anat reduint moltíssim sobretot gràcies el treball de la Prelazia d’en Pere.
Una abraçada, recorda que potser ens hauríem de prendre la vida més http://www.xinoxano.eu/
Segona Xerrada
Arribem a casa seva ens saluda molt carinyosament i deixa anar alguna broma. Té un sentit del humor extraordinari i es riu molt d´ell mateix. Ens fa entrar a un patí que té el darrera de la senzilla casa, on s’està més fresquet i ens asseiem el seu voltant.
Comença a parlar. La conversa amb en Pere, com sempre és molt maca. És un pou de saviduria i lo maco és la intensitat amb la que explica les coses. No li costa gens parlar, ell mateix es va estirant de la llengua, és com una conferència, amb temes diversos.
Aquesta vegada el tema principal ha estat la religió, però com us deia els temes van i venen. La conversa ha estat en castellà, perquè hi havia una parella de Ciudad Real que ha vingut a passar la lluna de mel aquí a Sao Felix, es veu que no és la primera vegada que passa això.
La Religió
Ha començat a explicar que la religió aquí únicament s’hauria de preocupar de salvar vides i salvar pobles. La religió forma part de la cultura d´un poble, així que els capellans no han de venir a evangelitzar sinó que la religió ha d’ésser lliure, respectuosa, no ha d’exigir res a ningú, i ha de defensar els drets dels pobles.
Diàleg interreligiós
Sempre és bo que hi hagi un intercanvi inter-religiós entre els pobles. "Jo rebo i dono, tu reps i dones". Les religions són l’ànima d´una cultura. Si es perd o es força a perdre una religió aleshores els pobles perden els seus referents i perden la seva cultura per tant no es tracte d’evangelitzar sinó d’ajudar. En Pere creu que totes les religions són vertaderes perquè totes tenen coses vertaderes, però també que totes les religions són falses, perquè tenen moltes coses que estan equivocades. Hem d’ésser oberts a totes les religions i acceptar que la nostra no és la perfecta, però és la que forma part de la nostra cultura.
Segons en Pere hi ha tres tipus de religions: Les religions lligades a la natura, com la dels indígenes, o be la dels negres; les religions que treballen més al interior, més místiques, que serien les asiàtiques; i les religions més històriques com la judaica - cristiana. Segons en Pere és important que hi hagi un diàleg interreligiós perque totes les religions evolucionin i puguin ajudar a la humanitat a tirar endavant.
També ens ha remarcat que s’han de relativitzar certes coses i absolutitzar-ne d’altres. Per exemple: la fe s’ha de relativitzar, d’aquesta manera acceptarem la fe dels altres pobles. Hem de tenir una identitat, clara, ferma i conseqüent i acceptar que els altres també tenen una identitat clara, ferma i conseqüent.
La Religió i la Ciència
Ha continuat dient que no es pot demostrar científicament l’existència de Déu, però tampoc la no existència. El problema que va tenir l’església és que es va oposar aferrissadament al modernisme durant el segle de les llums i això va fer que molts científics s’allunyessin de l’església. Ara sembla que hi ha més diàleg. Els científics cada vegada són menys dogmàtics, abans la ciència era matemàtica i ara és més hipotètica. El final ha dit que en termes religiosos, la última paraula és el misteri.
El sentit de la vida.
Després que vingués vàries persones a veure’l hem continuat parlant de com es pot trobar sentit a la vida, sobretot si comparem el primer amb el tercer món. Ell ens ha dit que a qualsevol lloc de la terra, l’home s’hauria de realitzar. Ara be, hi ha llocs on es més difícil esdevenir un ésser humà lliure, tranquil i feliç a causa de tot el què rodeja a les persones d’aquell lloc (no tenir terres, tenir fam, infermetats) i d’altres llocs on més fàcil però a la vegada costa més de valorar-ho. El primer món el què no sabem és valorar el què tenim.
Després ens ha explicat una anècdota que he trobat genial. Ens deia que fa anys a Paris hi havia faveles i un capellà que treballava amb aquesta gent pobre va fer col•locar un escrit a l’entrada del barri que deia: "Aquí no es poden complir els deu manaments", perquè la gent pobre del barri a vegades tenia la necessitat de robar, inclús de matar. En Pere dona la culpa de la violència a diferents ciutats del món a el paro, canonitzat pel capitalisme, ja que constantment volem més, no en tenim prou.
A ell l’han titllat vàries vegades de comunista però ell diu que quan parles dels pobres et diuen que ets un sant i quan anomenes les causes de la pobresa et diuen que ets un comunista.
Les qualitats per ser una bona persona
Després d´un silenci, he aprofitat per preguntar-li sobre les qualitat que ha de tenir una bona persona i sense pensar-s’ho gens ha contestat.
Són tres coses:
1.- La Coherència. sigui quina sigui la teva fe. Estiguis casat, o solter. Sigui quina sigui la teva professió una persona ha de ser coherent. En paraules evangèliques seria practicar la veritat, inclús és el què el poble demana els seus líders, tan religiosos com civils, i de fet es el que els nens demanen als seus pares.
2.- La Comprensió. Si jo soc coherent i visc la meva identitat, però haig de respectar, acollir, tenir un gran sentit del respecte, de l´acollida, de la comprensió, i del pluralisme.
3.- L’ esperança. Potser es una paraula molt cristiana però també es podria dir: optimisme vital. En varis poemes diu " Ens ho poden treure tot menys la fidel esperança".
Llavors ens ha parlat d’un poeta anomenat Francesc Peguí que va escriure un poema que posa en boca de Déu i on recita que Déu va dir parlant a la humanitat:
"Jo entenc que vosaltres tingueu fe, com que la vida és tan misteriosa, és comprensible que tingueu fe, és comprensible també que tingueu, caritat, amor, ja que teniu un cor tendre i dolç, però no entenc, diu Déu, que tingueu esperança, la petita esperança tan maltractada, amb tants motius que tindríeu per no esperar.
Un poema espantós però bonic a la vegada, deia en Pere.
El Capitalisme
Després d’una altra parada, degut a que uns sense terra han vingut a demanar-li alguna cosa, ha continuat dient que segurament les dues paraules que segurament ell ha utilitzat més han estat esperança i terra. Bromejant deia que si mai li fan l’autòpsia li trobaran terra el cor i el fetge. Continuant amb el tema de la terra, deia que a Brasil el problema terra és un problema d’arrel, però podria ser una solució d’arrel si es fes una bona reforma agrària i una bona reforma urbana, perquè la terra és un problema per plantar i per viure.
Llavors ha estat contundent dient que per ell és dogma de fe, que el capitalisme és pervers i no té correcció, perquè és exclusivista i acumulador. Com més abans el lucre, sotmet a les persones el lucre, nega el treball, sobretot el capitalisme neoliberal on cada vegada està tot més automatitzat. Per tant, cada vegada hi ha menys treball, llavors afegia que a Brasil diuen "Feliç aquell que és explotat, perquè almenys treballa" Ha acabat la conversa dient, una cosa que ja sabem tots, que és el major bé que tenim és la vida.
Anb en Pere hem acabat la conversa aquí i hem quedat un altre dia. Ara us vull explicar qui son els Sense Terra i sobretot qui és en Djalmai.
Els Sense Terra i en Djalma
A Sao Felix hi ha unes 50 persones que en representació d’unes 500 estan reclamant unes terres que fa més de cinc anys que estan demanant. M’explicaven que sort havien tingut de Dom Pedro (tal com anomenen aquí al Pere) perquè és una persona molt respectada a Brasil i que els està ajudant a aconseguir els papers que els permeti anar d’una vegada per totes a ocupar les terres que els hi havien estat adjudicades.
El representant més important d’aquest grup de sense terra es diu Djalmai es un home d´uns 50 anys amb el cabell i la barba blanca i amb unes mans com aspes de molí. En Djalma només ha anat tres anys a l´escola i en canvi em dóna deu voltes amb moltes coses. És un autodidacta, un filòsof de la vida.
El MST
M´explicava que el MST (el moviment dels sense terra) ja s’ha convertit com un partit polític i malgrat que tenen diners de diferents ONG que subvencionen diferents projectes aquestes millores i els repartiments d’aquesta terra és molt lent. Ell em deia que a la gent de la cúpula del MST no els interessa realment solucionar el problema perquè llavors deixarien de rebre diners i això no els interessa. Brasil!!
El què han fet ells ha estat formar un grup independent de sense terra, ja fa uns cinc anys que reclamen el què el govern els va prometre, un tros de terra. S’organitzen de la següent manera: Un grup gran de gent amb la mateixa situació es va ajuntant per demanar terres al govern formant una mena de sindicat on no hi ha un líder, sinó que les decisions les prenen sempre amb una assemblea d’un grup de persones.
La reclamació de terres ho fan a l’organisme governamental anomenat INCRA. Els sense terra han de presentar un projecte, explicant el que volen fer amb aquestes terres i si l´INCRA aprova el projecte arriba el torn de la burocràcia i el "papeleo" . Una vegada està tot aprovat i arriben els papers, els sense terra van a les terres que els pertoquen i es converteixen en posseiros, tenen terres cedides per l´INCRA i al cap de deu anys passaran a ser propietaris.
Els fazendeiros i el Biodiésel
Està clar però, que el fet de tenir terres no és la única solució, ja que no soluciona el problema de l’educació, salut, infraestructures etc... En Djalma m’explicava que moltes vegades els fazendeiros(terratinents) afavoreixen que els sense terra s’instal•lin a les seves terres. Això si, solen ser llocs molt allunyats de tot i amb una terra pobre. Amb això aconsegueixen que el govern els compri les terres per donar-les els sense terra. D’aquesta manera els fazendeiros perden unes terres inútils per ells i a més en treuen diners.
Em deia que els fazendeiros els amenacen de mort i alguna que altra vegada han matat algun posseiro perquè els han pres terres seves. També m’explicava que els fazendeiros tenen el suport dels EUA i que tenen acords d’explotació, sobretot ara amb el biodiésel.
Amb això del biodiésel, els fazendeiros estan cultivant grans extensions de canya de sucre, fins i tot lloguen les terres els posseiros per cultivar la canya, però durant tot aquest temps sangren la terra, i aquesta és inservible durant anys.
Dos tipus de persones i tres tipus d'educació
Després de tres cervesetes ben fresques a la riba de l´Araguaia, en Djalma ja m´explicava una mica la seva manera d´entendre la vida. Segons ell hi ha dos tipus de persones: els individualistes que només pensen en ells mateixos i els cooperativistes o socialistes que s’ajuden els uns els altres.
Considera que el brasil i en concret en el moviment dels sense terra hi ha molt cooperativisme però que encara n´han d´aprendre molt. Com anècdota m´explicava que un dia es van reunir en un "assentamiento" i van acordar d´ajudar-se a cultivar les terres. Un dia la terra d´un, un altre dia tots anirien a la terra d´un altre i així successivament. El què va passar és que el primer dia es van presentar tots, el segon dia ja en faltaven la meitat i el tercer dia ja només eren dos.
Com que sabia que jo soc professor, em va explicar els tres tipus d´ensenyament que segons ell existeixen.
L´innocent: Ensenyar perquè l´altre aprengui sense més.
L´astut: Ensenyar el què a tu t´interessa, ensenyar perquè llavors tu en puguis treure profit.
El Crític: El què hauríem de tenir tots. Prioritzar la capacitat d’anàlisi per saber el què ens convé i el què no.
L’amor segons en Djalma
També vam parlar de l’amor. Ell ens deia que l´amor consta de tres etapes:
La primera és l’atracció, és a dir la trobada, quan et fixes en una persona, la segona és la seducció, escoltar, parlar, mirar..La última la conquesta, quan s’aconsegueix que l’altre s’enamori de tu i tu d´ella.
També ens explicava que la passió és perillosa, es pot descontrolar i et pot acabar fent mal. En canvi l´amor vertader mai et farà mal, perquè es tracta de donar, de donar sense esperar res a canvi, això és amor. A occident segons ell, a vegades confonem el donar, perquè som molt materialistes.
Per acabar em va explicar el seu somni. Ell volia tenir unes terres per poder conrear i també poder ensenyar a conrear les terres a aquells que només saben criar bestiar, també volia conèixer diferents cultures i viure tranquil fins la seva mort.
Us he transcrit aquesta conversa, perquè és una persona sense estudis, però que ell mateix s´ha creat una filosofia de la vida, és una persona que no té res, és un sense terra, ell està tranquil, diu que seria feliç amb un tros de terra, però està tranquil, perquè tard o d’hora la tindrà. Admiro aquest tipus de gent que seria tan fàcil que no "fossin res" en canvi per ells mateixos han buscat i buscat i han anat aprenent. En Pere és molt savi, però en Djalma també.
Una abraçada i bon viatge
Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xino-xano.eu
Dissabte 6 d'Octubre 2007
Com totes les altres trobades, és un plaer parlar amb en Pere. Avui semblava més cansat i li ha costat una miqueta començar, també perquè les anades i vingudes de la gent era constant.
La confiança amb els politics
Hem parlat de Brasil i la manca de confiança que tenen els brasilers amb els seus governants, fins el punt que en una enquesta que sortia al diari reflectia que els tres òrgans principals amb que més confien els brasilers són: primer els bombers, segon l’església i tercer l’exèrcit. Això deia en Pere demostrava que el què està buscant el poble és seguretat.
Els presoners i la seva infància
Llavors hem parlat dels presoners que hi ha a Sao Felix i que fins fa ben poc en Pere anava a visitar. Ens deia una cosa que a mi algú ja m’havia explicat: si furguéssim en la vida de la gent i concretament dels presoners, podríem arribar a entendre el perquè han arribat a la presó. La majoria provenen de famílies desestructurades i amb maltractaments de petits. Sobretot el que més ens marca, segons en Pere, és la nostra infància i una infància dolenta a vegades pot portar a una persona a tenir un mal comportament a la societat.
Ens explicava que la seva infància no havia estat gens fàcil, com la majoria de nens que van viure la guerra civil, i ens explicava una anècdota personal tot rient, deia que a casa seva havien de celebrar la missa d`amagat i que posaven varis gots de vi (calze) sobre la taula per si arribaven els milicians dir-los que estaven bevent i que la feien petar.
Ell no pretén justificar el comportament dels presoners, només els vol entendre. Tot rient ha dit que com que tots tenim una genètica divina tots ens salvarem. Perquè l’infern no existeix, l`autèntic purgatori és quan tots ens haguem de posar davant de Déu, aquesta és la nostra por.
La crema de fotos del Rei
En Pablo que és un capellà que viu amb ell, i que fa poc ha tornat de Girona per veure sa mare, li explicava en Pere els incidents amb el Rei, i les escenes a on van cremar fotografies. Ells reien i reien i en feien broma de tot això. Suposo que això per ells són bajanades.
Els màrtires
També hem parlat dels màrtires que hi ha hagut durant aquests quaranta anys que ell ha estat a la Prelazia. Han estat molts ens deia, i ell sempre ha intentat que no fossin oblidats sobretot celebrant la romeria dels màrtirs que es celebra cada any el mes de juliol.
”No és el botxí qui fa el màrtir sinó la causa” o “Per ser un heroi s`ha de viure en un clima heroic” son frases que ell deia. Quan li hem demanat si ell alguna vegada ha tingut por ja que ha estat tantes vegades amenaçat de mort. Ell ens ha dit que no, que lo més important és no tenir por a la por.
En Pere ens deia que a Sao Felix ell podia tenir una vida normal, el costat del poble, lluny dels palaus on viuen els bisbes a Espanya. És un home increïble. La seva facilitat de comunicar-se i de mostrar-se carinyós amb tothom es admirable. La vitalitat que té, tot i la seva manca de salut, i el seu gran sentit del humor es impressionant. Un sentit del humor superb. Tot això i més, el converteixen en una persona pròxima i una persona especial i fa que a casa seva es respiri un ambient molt sa. La gent que hi viu i els que hi som de pas ens hi trobem molt be i sempre sorgeixen bromes divertides. Quan s’ha acomiadat ens ha dit:
"Fills meus, trieu una dona que es volguí comprometre, us ho diu el vostre avi".
Una abraçada i bon viatge
Ja sabeu ens hem de prendre la vida més www.xinoxano.eu
Divendres 12 d'Octubre del 2007
Ser brasiler també té avantatges
La majoria de gent del Mato Grosso i per extensió de Brasil, tenen una vida força dura si la comparem amb la nostra. Ara bé, viure a Brasil i en concret a Sao Felix d´Araguaia, també té els seus avantatges, sempre i quan les necessitats bàsiques estiguin cobertes.
Potser per alguns de nosaltres seria el tipus de vida que ens agradaria. Hi ha molt contacte humà, la gent es coneix, es para a xerrar, s’asseuen a prendre alguna cosa. Es respira tranquil•litat, l’ambient és molt relaxat i tot va el seu ritme. El temps s’allarga el què faci falta. Si s`arriba tard a la feina, no passa res, perquè segurament el "jefe" encara no haurà arribat. Si avui no s’acaba la feina, ja s’acabarà demà. Quan vas a comprar alguna cosa, t`ofereixen un cafezinho i comences a xerrar i el final ja no saps que has anat a comprar. Per exemple una de les persones amb qui més m’he fet aquests dies a Sao Felix ha estat en Marxivom, el “jefe” del supermercat.
La gent viu més de cara enfora i no es queda aïllada a casa seva. No perden el contacte amb els veïns, sinó tot el contrari, els veïns ja són com de la família. Tots estan disposats ajudar-se. Això si, al seu ritme i sense cansar-se massa. Els nens juguen amb una roda, juguen a futbol al carrer o be van amb una bicicleta cinc talles més gran del què li correspondria, però que dominen com ningú. Els pares no estan a sobre d’ells exigint-los que es posin el casc.
Ser mare o pare és la cosa més normal del món. La gent té el que té i ja està, evidentment que voldrien més, però no s’hi encaparren, ni treballen més hores per aconseguir comprar alguna cosa.
No sé, no sé, potser m´hi quedo. Està clar que nosaltres ho tenim més fàcil, però tot i així hauríem d’aprendre d’aquesta gent, segurament els diferents costums que a nosaltres se’ns van oblidant i que quan els nostres pares no hi siguin, ningú ens ho recordarà. És evident que tenen moltes mancances, però nosaltres també en tenim.
En Pere utilitza molt un "prefix?". INTER-, interculturalitat, interintegració, interreligió, bescanviar, dialogar i aprendre per anar millorant i viure millor tots junts. Intentar defugir de la prepotència que tenim els del primer món, a vegades inconscientment i moltes vegades conscientment. Per exemple amb els immigrants, si enlloc de mirar-los moltes vegades despectivament, intentéssim entendre les circumstàncies que els han fet fugir del seu país, segurament ens els miraríem amb uns altres ulls. Perquè com deia en Baltassar Porcel en un dels seus articles: La fam no té fronteres.
Bus fins a Porto Velho
El dilluns vam marxar de Sao Felix. Amb l´Assís vam agafar el bus fins a Barra do Garças un trajecte nocturn de 13 hores. A Barra do Garças ens varem separar. L`Assís cap a Brasilia ja que tornava a Barcelona i jo en sentit oposat, cap a Cuiabà, la capital del Mato Grosso. A mi encara hem quedaven vuit hores més de trajecte ja que el meu destí final era Porto Velho. Quan vaig arribar a Cuiabà em vaig esperar una hora per agafar un altre bus fins a Porto Velho. Encara em faltaven 24 hores de bus i uns 2200 km. Sort que el bus tenia lavabo!
La Lilian
Em pensava que seria més dur, però viatjar pel Brasil és sempre distret. A la gent li agrada "dar ou papo" o sigui xerrar. Es en aquests moments que t`adones que hi ha gent extraordinària, que malgrat la dura vida que han tingut mantenen l’esperança, molt important per en Pere. Com per exemple: La Lilian. Una dona ja retirada que havia tingut 12 fills. Amb el seu marit i els seus fills havien recorregut cinc estats de Brasil buscant sempre millors condicions de vida. Un dia (ja fa 30 anys) van arribar a Rondònia, capital Porto Velho, i el seu marit es va morir a causa d´una malaltia. Així que quedà ella sola amb els seus 12 fills. Es posar a treballar de qualsevol cosa per poder-los mantenir i sort en va tenir que els més grans començaren a treballar de ben jovenets. Tot i així durant tots aquests anys se li van morir quatre fills, dos de malaltia i dos més assassinats. Un perquè li van robar la moto i l’altre perquè es va enamorar de qui no devia.
Tenia els ulls negats, però després em digué que la resta de fils i filles estan casats i tots en bones feines, a més tots l’estimen molt. Tot i així ella viu amb sa mare que té 84 anys i està molt malalta. Ella l´ha de cuidar i sort del seu segon company que l´ajuda. Tot i haver patit durant la seva vida, està molt contenta i li donava gràcies a Déu per haver-la ajudat a superar els moments difícils i haver-la ajudat a educar els seus fills.
Les Queimadas
Durant tot el trajecte es repeteixen els incendis o les àrees que han estat incendiades. Jo ho qualificaria de catastròfic. Els milions d’hectàrees que han estat cremades. Penseu que el sol no es veu nítid, és com si hagués una boirina constant. La olor a cremat no para ni un Km. Aquesta zona sud de l´Amazones es segurament la més castigada pels focs,ja que és la de més fàcil accés.
Es crema per aconseguir pastures pel bestiar boví. A més la majoria dels terrenys pertanyen a grans fazendeiros(terratinents). Es una pena perquè el perjudici és molt gran per molta gent i en canvi els beneficis són només per uns pocs.
Les poques zones que no han estat cremades la vegetació és molt densa i et permet intuir la gran quantitat d’espècies que han estat destruïdes. En Pere comentava que en el Mato Grosso, que ocupa una àrea d’unes tres vegades Espanya, s´hi ha destruït el 85% de la selva. De fet nosaltres també ho varem fer a la seva època.
en des de Porto Velho a Guajara. Això permetria transportar el cautxú bolivià fins al Atlàntic. Aquesta línia de tren va ser l’obsessió d’una empresa britànica i la seva construcció va ser espantosa ja que va provocar la mort de milers de treballadors per malalties, fam, maltractaments, etc... De fet va ser un treball d’esclaus.La línia es va aconseguir acabar però va durar ben poc perquè la selva la va inutilitzar ràpidament.
guns abaixen la vista com avergonyits quan se senten observats. Però si aconsegueixes establir una conversa llarga i trencar barreres, son molt afables, i atents. A mes si saben que vens d’Espanya, tots obren els ulls com taronges.
De Porto Velho a Manaus pel riu Madeira
El riu Madeira, està baix ja que estem a finals de la temporada seca, això fa que el vaixell que viatgem no sigui massa gran. És un vaixell de dos "andares" com diuen aquí i una bodega on hi han posat la càrrega. Sembla un vaixell d’aquells del Mississipi.
L´han carregat de paquets d’espaguetis i plàtans a més de la gent 
que ja ha penjat les hamaques al pis de dalt i al pis de baix. Jo he penjat l’hamaca el pis de dalt, on en principi hi ha d’haver menys soroll ja que el motor està a baix, però la realitat serà força diferent. Les hamaques estan disposades en tres fileres. Fins i tot n´hi ha que s’entrecreuen col•locant-les a diferents alçades. Puc escoltar perfectament la respiració de les persones dels meus costats i quan algú es mou, es produeix un efecte domino fins a l’ultima hamaca que amortigua el cop amb la paret.
Abans de què marxi el vaixell, la gent està a l’expectativa, enraonant una mica amb el del costat, buscant una mica de complicitat. Els meus veïns no s’estan de complicitats, la meva veïna la Val, ja m’avisa: - No dormiràs cap dia, aquí es ve a Beure i a ballar. Jo evidentment faig un somriure i no dic res.
En el vaixell hi ha un grup d´unes 30 persones que van a treballar a Manaus, muntaran una "churrasqueria". El pròxim cap de setmana és festiu a la ciutat amazònica. Es fa fosc i és millor no sortir del vaixell, el port no és un lloc massa segur, quan no hi ha ombres. Finalment el vaixell surt a les 10 de la nit, la festa ja ha començat pels de la churrasqueria.
El primer instint que tinc quan no coneixes a ningú és el d’inseguretat, -aquesta gent passada de voltes em robaran alguna cosa, penso. Però quan em passa això, em relaxo i decideixo confiar, deixo la bossa sota l´hamaca, això si, una mica controlada.
El vint homes del grup estan ben torrats, algunes noies també van força carregades. Crec que és la penitència que haig de passar per les nit de borratxera i les males nits que he fet passar a la gent que m’ha cuidat. Jo no vull beure, l’ambient està calent, n´hi ha que no s’aguanten drets, criden, ballen, s’abracen a totes les noies que es troben pel camí. Els homes es barallen a crits, per acabar abraçant-se i fent-se petons. - Tu ets com un germà per mi, es diuen mig bavejant, després de mitja hora de crits sense deixar dormir a ningú.
L’efecte domino de les hamaques és constant, hi ha dues noies i un noi australians força joves, que no mouen ni cap ni peu. La dona gran del meu costat només bufa, però no diu res.
Com que no puc dormir, baixo de l’hamaca i me’n vaig a la pista de ball. Intento passar desapercebut però és impossible, tothom es tan amic en aquestes condicions, almenys faig cinc amics íntims d’aquells que moririen per mi. Tot i que a molts no entenc ni que diuen. Torno a l’hamaca la nit serà llarga. Aconsegueixo dormir una mica entre cops, crits, rialles i plors. Si els brasilers ja són desinhibits de mena, doncs imagineu-vos-els beguts.
L’endemà, només sortir el sol ja ens llevem per esmorzar. Encara n´hi ha que volten tambalejant-se per la coberta del vaixell i d´altres que dormen profundament amb la boca oberta mig bavejant. N´hi ha que dormen en la seva hamaca ben acompanyats. El beure fa el carinyo.
Acabo d’esmorzar i ja estan tots llevats, com si no hagués passat res, fins i tot n´hi ha algun que ja està amorrat a la cervesa. N´hi ha un que feia unes hores em pensava que estava en estat de coma, que només aixecar-se de l´hamaca ha agafat la botella de whisky que duia a la maleta i ha fet un bon traguinyol. - La millor manera per fer passar la ressaca, em diu.
La resta de gent del vaixell no fa massa cas de tot aquest ambient, em sembla que ja hi estan acostumats a aquestes "juergues". Mentre uns ballen i fan autèntics equilibris per no caure, els nens juguen a atrapar-se, esquivant els obstacles en moviment.
Els bevedors m´han agafat apreci, a lo millor deuen ensumar el meu passat. També potser que sigui perquè quan veig que s’aniran a entrebancar, els agafo, els tapo a la nit i parlo amb els que estan més serens. Hi ha temps per tot, és el primer dia i a dins del vaixell sembla que ja som com una família. Jo penso: doncs com serà d’aquí tres dies?
La Sara m’explica que en Gilson, un home casat amb dos fills, li va el darrera i que ella no sap com desempallegar-se’n. I llavors burro que parles burro que surt, apareix en Gilson ben begut, se seu a l´hamaca de la Sara, que en aquells moments estava el meu costat i se li declara. Bé gairebé es pot dir que se’ns declara els dos, perquè jo estava a tocar i de tant en tant en Gilson em mirava perquè jo assentís.
Dues hamaques més enllà hi ha el Primo dormint amb la Val, quan la Val se n’adona, el fa fora amb una puntada de peu. Són les deu del matí i tots tornen a beure, me´n vaig a la part de davant del timó a contemplar el paisatge i l’enorme riu.
El Madeira, és un riu immens si el comparem amb qualsevol dels rius europeus, és un dels afluents principals de l´Amazones, que va de sud a nord, desembocant uns graus a l´est de Manaus.
En el vaixell amb tant de temps, aprens a contemplar les coses tranquil•lament, més que aprendre´n, és que no tens cap més opció. Mirar el riu en silenci, deixant fluir els teus pensaments, sentint el monòton remor del motor, és com si entressis en un estat meditatiu.
De moment en el trajecte fet pel riu no he observat tants focs com el fet per carretera, anem passant petits poblets o cases aïllades, on només si pot arribar per riu. Ha de ser molt dur viure en aquestes condicions d’aïllament. Però les persones fem el què faci falta per tirar endavant i intentar millorar les condicions de vida. No sé que deuen pensar aquesta gent, quan veuen passar un vaixell amb la música el màxim volum, amb un gent supersimpàtica a la coberta que els saluda mentre estan ballant.
Les hores van passant, crec que he arribat ja a la il•luminació de tant meditar, sort que els brasilers els agrada conversar, a més el fet de ser de Barcelona ajuda bastant alhora de fer coneixences, la paraula Ronaldinho ajuda molt. Val a dir que pel fet de ser europeu, ja ets una mica exòtic. Els australians deuen ser animals de zoo, d’aquells mira i no em parlis, ja fa quasi 24 hores que no s´han mogut de l´hamaca.
Després de sopar la festa continua, inclús m’animo altra vegada a fer un parell de balls de forró, però em sento observat entre els aplaudiments dels desinhibits. Són les deu de la nit i la gent es va calmant, els del sector més tranquil amb nens i famílies, ja fa estona que dormen. En el nostre sector em sembla que la nit serà plàcida, ja que la majoria ja s’han tirat a les seves hamaques. Una curiositat, no hi ha ningú en tot el vaixell que ronqui, serà la posició?
He dormit com un tronc. Com cada dia a la que surten els primers raigs de sol ens llevem per anar a esmorzar. Un cafezinho amb galetes salades. Per dinar i sopar no hi ha opció: plat únic d’arròs, espaguetis, mongetes negres(feijao), una mica d´amanida i pollastre. El final cansa. Sort que els àpats ens marquen els horaris ja que el temps s’allarga indefinidament i et desorientes. Tot va tan lent, tan rutinari, les dues de la tarda et penses que són les cinc. Fem la migdiada a les 12 del migdia, que com la mateixa paraula diu, és l’hora que tocaria, no?
Avui ningú beu, el bon ambient continua, juguem a cartes, el domino, parlem, hi ha un ambient més relaxat i la música ha baixat de decibels. La gent que hi ha el vaixell, té un poder adquisitiu baix, hi pocs han arribat a l´institut. Són gent afable i càlida. Hi ha un nen de quatre anys, en Gabriel, que és com si fos la mascota del vaixell, s´abraça i es deixa abraçar i només riu. Viatja amb els seus avis, tot i que ell els hi diu, pare i mare. És força normal el Brasil que els avis facin de pares, solen ser fills de mares molt joves, que moltes no estan preparades per educar un fill, a més soles, perquè també en la majoria de casos, el pare ha desaparegut.
Ara ja ens coneixem quasi tots, ni que sigui de vista. S´ha creat una complicitat entre nosaltres, hem passat de ser desconeguts a ser algú. Tothom ha anat agafant el seu paper dins aquest petit escenari: Hi ha el rialler, el boig, el conciliador, la carinyosa, la mare de tots, els gringos, el lligon, el cowboy, la cuinera, el guardià, el capità, la dona que escolta música, l’espanyol, el ni un duro, l´autista, el bueno, el feo, el malo....
Durant el viatge al pis de dalt s´han format tres parelles. Una de ben curiosa. La d´una dona alemana que no parla gens de portuguès amb un brasiler que només parla portuguès, es van enrotllar quan ell anava ben begut i ara que està serè no s’atreveix a dir-li res. Jo li he ensenyat a dir beautiful, I love you, I want to Kiss you, primera i última lliçó. No és un alumne gaire avantatjat en els idiomes a més, estudiar un idioma entre les mofes dels amics no és fàcil.
El dia ha anat passant i quan arriba el capvespre desemboquem a l´A
mazones. És immens, inabastable, sembla inesgotable, veiem botos (els dofins d´aigua dolça), que tímids només ens deixen veure la seva rosada esquena. El tràfic de vaixells de gran tonatge comença a ser important, es nota que Manaus és el tercer port més important de tot Brasil. A la matinada arribarem a Manaus, tothom en té ganes. Anem a dormir entre bromes. Maricon li diuen a l’Elies, és la paraula en català que els ha agradat més. De mica en mica es fa el silenci, en Joao és el primer en adormir-se, com cada nit parla en veu alta, jo també m´adormo.
Sembla que no hagin passat ni cinc minuts, que ja comença haver-hi moviment. Arribem a Manaus, són les 4 de la matinada, haurem d’esperar que claregi per sortir del vaixell. Tot i així tothom ja està punt per baixar del vaixell i acabar el viatge. Un viatge maco que com sempre la bona gent l´ha fet encara més bonic.
Bé gent una abraçada des de Manaus i recordeu que ens ho hem de prendre tot una mica més www.xino-xano.eu
Manaus és la mítica ciutat que està situada el vell mig de la selva amazònica, just on el rio Negro es troba amb el riu Solimoes per convertir-se a partir de llavors am
b el riu Amazones.
Va arribar a ser una de les ciutats més riques del món, durant l’època del cautxú del 1880 fins el 1920, quan el comerç d’aquesta resina és traslladà el sud-est asiàtic. A Manaus ja vaig estar-hi fa dos anys en l’altre viatge que vaig fer per la conca amazònica. Et dóna seguretat tornar a un lloc que més o menys coneixes, sobretot quan hi arribes.
Després de tant temps en el món rural, trobo que és una ciutat viva. Una ciutat on el seu punt neuràlgic està el voltant del famós teatre Amazones, on s’hi fan espectacles, s’hi reuneixen els universitaris, gent del món cultural, parelles buscant els racons més foscos, o malabaristes de carrer.
És una ciutat d’uns dos milions d’habitants i que va creixent, degut a d’immigració provinent del món rural però també del Sud (Sao Paulo, Rio de Janeiro). Gent que a Manaus ha trobat una ciutat on és pot viure més tranquil, amb forces oportunitats per guanyar-se la vida.
És el tercer port més gran de Brasil, tot i ser un port fluvial. A més és ric en petroli: la Petrobras i té una de les seves principals factories. El seu mercat pesquer, sobrepassa de molt qualsevol dels nostres. Fixeu-vos que el riu Amazones té més especies de peixos que l’oceà Atlàntic.
Ciutat de mestissatge
Segurament és la ciutat de Brasil on s’exemplifica millor el mest
issatge brasiler. Hi ha gent de tot tipus, però jo no m’atreviria a dir que són de races diferents. Les mescles que hi ha hagut el llarg d’aquests segles ha creat el què podríem anomenar la raça mestissa. Aqui els anomenen Els caboclos: una raça sense raça que tothom és diferent.
El color de la pell té totes les tonalitats cromàtiques que poden existir: blanca tipus alemany, groga xinesa, fosca india, o be negra africana. Però el més meravellós són els matisos en les seves tonalitats perquè no n’hi ha cap d’igual, inclús el color dels fills és diferent el dels pares. Els gens han sofert tantes combinacions que alhora d’expressar-se donen continues sorpreses.
Aquesta vegada estic en un hotel, just el costat del Teatre Amazones. És un hotel peculiar perquè lloguen les habitacions per hores. És un hotel on hi van parelles a buscar intimitat en una habitació preparada per l´ocasió. De fet ja sabia on em posava, però per estrany que sembli la majoria d’hotels són d’aquest tipus i després de mirar-ne dos o tres aquest era el millor de tots. Està força net i la gent de recepció és molt atenta.
En Fracimar
En Francimar és el noi de la recepció, es un cocaïnòman. De fet em sembla que aspira qualsevol cosa que passi per les narius. Té tot de potets sobre la taula que va esnifant constantment. Se li tapa el nas molt sovint, em diu. Clar que se li tapa, amb tot el què s´hi posa no té temps a destapar-se. Això si ell és molt atent i molt amable, m’ofereix de tot: roba, menjar, noies, cocaïna.
- Et puc aconseguir el què tu desitgis, em diu. Mira, penso jo, el geni de la làmpada viu a Manaus i és cocaïnòman.
Aquests dies Manaus ha celebrat el dia del nen. S´han fet tot d’espectacles amb ninots provinents d’arreu del món. Un català, que és diu Jordi Bertran, ha fet un espectacle amb ninots guiats amb fils realment impressionant, molt bonic.
El dissabte a la nit anem amb un noi que treballa a l’hotel, a ballar forró. Jo faig de simple espectador, perquè a la megapista tots semblen professionals. La mitjana d´edat de les noies, no deu passar dels divuit anys. Li vaig preguntar a l´Adriano on estaven les noies de més de vint-i-cinc anys i ell em contesta.:
- Estan a casa! cuidant dels fills.
Manaus és la ciutat de les mescles
És la ciutat on es barregen les aigües fosques del Rio Negro amb les aigües clares del riu Amazones. És on és mesclen les músiques bahianes amb les del Cearà per fer la musica do Boi,. És on es mescla la coca provinent de Colòmbia amb la que anirà a Europa i els EUA. Però sobretot és la ciutat de les mescles humanes, del mestissatge més impressionant.
Ahir em vaig acomiadar de Manaus per tornar el punt de partida: Brasília. Va ser un trajecte de dues hores i mitja amb avió.
Em poses a cent!
L’arribada a Brasilia no podia ser millor, es nota que allà on torno deixo petjada. Arribo a la pousada on ja havia estat i hi havia l´Alain, aquell noi que havia vingut a Brasília per estudiar dret, però que ara treballa a la recepció d´una Pousada.
L´Alain és gai i bastant efeminat. S´ha posat contentíssim quan m´ha vist arribar. No n´hi ha per tant he pensat jo. Només li quedava una habitació i era una mica cara, però ell m’ha suplicat que em quedés i fins i tot m´ha rebaixat el preu de l’habitació. Mentrestant em tenia agafada la mà d’una manera molt suau.
Quan li he dit que em quedava, em pensava que se’m tirava el damunt. Jo he fet una passa enrere i llavors ell m’ha agafat l’altra mà i mirant-me fixament els ulls em diu que si m´havia tallat els cabells.
- Els tinc com sempre li contesto.
Llavors ell em diu: - Doncs estàs guapo com sempre.
El noi estava molt envelat, li he dit que jo no era gai i que estava cansat. Ell però no desisteix i em diu:
- Doncs t’acompanyo a l’habitació. Està just el costat de la meva. Em diu passant-me la mà pel pit. Jo li aparto la mà amb un somriure. Em feia gràcia aquest acusament.
Entrem a l’habitació, deixo les maletes i a la que em giro, l’Alain em posa la seva mà esquerra a la cintura i amb la mà dreta m’engrapa directament el paquet. D’una forma suau, això si. Mentre em diu que el poso a cent.
M’imagino que el flux hormonal dins del seu cos en aquell moment deu ser com un cavall desbocat. Llavors jo li aparto les mans i li repeteixo ja amb una cara una mica més seriosa que no sóc gai. Ell s’ha adonat del què havia fet i m’ha suplicat que no digués res el seu cap perquè el faria fora. Ha fet mitja volta i ha marxat tot amoïnat.
Després per relaxar l’ambient i aprofitant que no hi havia ningú a la recepció li he dit tot somrient.
- Alain, si jo fos gai, tu també em posaries a cent. Ha deixat anar una rialla i ha abaixat el cap tot avergonyit.
Aquesta és l’ultima història d’aquest viatge per la conca amazònica.
Gràcies per haver-me acompanyat!
Això si el gran viatge encara continua per tots, esperem que sigui ben llarg.
Bon viatge i fins la próxima i recordeu que ens ho hem de prendre tot una mica més xino-xano
UNA ABRAÇADA
Gerard
